(No) Son minoria. Els musulmans, entre la inclusió i la discriminació.

Hem convidat la politòloga Saskia Schäfer per debatre com els ciutadans de les societats modernes s’enfronten a la complexitat, la temporalitat i la variabilitat de les identitats.

Per Saskia Schäfer / 11.7.2017

El 1964, el periodista Günter Gaus va entrevistar Hannah Arendt. El resultat va ser una llarga conversa en què la politòloga descrivia com, quan era petita, a casa seva no li van dir obertament que era jueva. La seva mare no era gens religiosa i mai no va fer servir la paraula “jueu” a casa. De fet, va descobrir aquesta part de la seva identitat perquè sentia els comentaris antisemites que altres nens li feien pel carrer. Més tard, ja a l’escola, li van manar que marxés de la classe si algun professor feia comentaris antisemites, concretament sobre el nens jueus de l’Europa de l’est, i que expliqués paraula per paraula allò que deien a la seva mare, per queixar-se després al director de la institució.

La seva opinió sobre la gran importància que tenia la identitat jueva es va anar solidificant així que passaven els anys, fins i tot abans de l’Holocaust. Durant l’entrevista, va dir: “Quan t’ataquen per ser jueva, t’has de defendre com a jueva, no com a alemanya o com a ciutadana del món o pels drets humans o jo què sé”.

I els veïns, què hi feien? Com es pot defensar aquells que titllen algú de no pertànyer a la comunitat on viu només per la seva identitat?

Vivim temps en què els nacionalismes cada cop es fan més forts i la percepció de la identitat s’homogeneïtza des d’un punt de vista ètnic, i això provoca que no només els jueus europeus sinó també un grup cada cop més gran de musulmans europeus estiguin exposats a múltiples atacs. A Alemanya aquests atacs van des dels intents inadequats de compensar les execucions de nou microemprenedors alemanys d’origen turc i grec per part de l’extrema dreta, fins als aproximadament deu crims per motius racistes que van tenir lloc cada dia durant el 2016. Els musulmans, homes i dones, néts i netes de treballadors immigrants, a més d’aquells que desitgen una societat oberta i diversa, han ajuntat forces per intentar parar una ira nacionalista cada cop més i més forta. Com ho volen fer? Hi ha gent que proposa “més turbants a les tertúlies de televisió, més diversitat religiosa al temari de les escoles”; d’altres, “l’abolició dels privilegis que s’atorguen a les institucions religioses”.

Fa deu anys, l’etnòloga Arjun Appadurai va escriure el llibre The fear of small numbers, en què examina els orígens dels conflictes ètnics. Al llibre, argumenta que la teoria politicoliberal originalment havia atorgat drets especials a les minories, enteses, és clar, com a amalgamacions temporals i justificades de gent. Així és com pensadors com ara John Stuart Mill i Alexis de Tocqueville volien protegir els sistemes polítics de la “tirania de la majoria”. Quan la categorització europea de les diferents races i ètnies va guanyar acceptació arran de les polítiques colonials i va ser disseminada mitjançant els censes i mapes, aquests drets especials es van delegar a les anomenades “minories substancials”, és a dir, minories que es definien gairebé inalterablement segons la seva afiliació ètnica i religiosa. Aquestes, però, en lloc de posicionar-se a favor de les reformes agràries com a ramaders explotats o de l’establiment i reforma d’escoles com a pares preocupats per l’educació, acabaven centrant l’atenció en certes minories i majories ètnicament definides, i no només des de fora, sinó també per part dels mateixos membres d’aquestes minories declarades.

Aquestes banderes de pregària a la província de Yunnan, al sud-oest de la Xina, marquen la presència d’una minoria ètnica tibetana. Està justificada la categorització en diferents ètnies? © Hannah Illing

He trobat tensions similars entre les diferents possibilitats d’autorepresentació d’aquestes anomenades minories mentre investigava sobre el discurs públic de l’islam a Indonèsia, el país amb una majoria de població més ampla de musulmans del món. Allà, des del principi de la democratització el 1998, els membres d’organitzacions musulmanes grans i petites, a més de musulmans LGBTI, han rebut cada cop més atacs. Se’ls acusa de fer ús dels símbols i pràctiques de l’islam malgrat ser apòstates i, per tant, no musulmans. Aquestes al·legacions adopten diferents formes i nivells. Un exemple n’és el rumor que els seguidors d’Ahmadia, una organització activa a escala mundial fundada a finals del segle XIX quan els britànics controlaven l’Índia, han modificat la professa islàmica de la fe, cosa que suposaria un greu insult al Profeta. Aquest rumor no es correspon amb les pràctiques actuals de l’organització, però, ja que els integrants reciten la professa de fe cinc vegades al dia durant el culte. Fins i tot els polítics més veterans alimenten el rumor quan, per exemple, fan aquestes proclames a cerimònies de conversió: “Gràcies a Déu els antics ahmadis reciten la professa de fe”. Tals afirmacions es converteixen ràpidament en titulars, i així els rumors que els integrants insulten el profeta continuen vius. Quan el 2011 va tenir lloc una agressió física a un grup d’ahmadis a l’est de Java que va acabar amb la mort de tres d’ells, els responsables van rebre càstigs molt lleus i, a més, es va posar de manifest el suposat comportament provocatiu d’un dels ahmadis, que va acabar a la presó durant uns quants mesos en ser identificat com a agitador.

Els ahmadis es van revelar davant aquesta situació i últimament s’observa un canvi a la seva representació als mitjans de comunicació. Cada cop és més evident que, en realitat, mai han tingut oportunitat d’expressar-se, ja que van ser els activistes pels drets humans aquells qui van assumir la seva defensa. Després de l’atac a l’est de Java, els ahmadis van ser finalment convidats a tertúlies de televisió i, com van sorgir un bon grapat de representants, les seves perspectives també es van començar a mencionar a diferents articles. Però, com poden els ahmadis defensar-se? Quins arguments es tindran en compte? La meva anàlisi del discurs mostra que hi ha dos esquemes interpretatius dominants: d’una banda, l’argument de la llibertat religiosa per a les minories i, de l’altre, el nacionalisme, ambdós discursos importants a Indonèsia. La meva hipòtesi rau en el fet que avui dia els drets humans i el nacionalisme amb prou feines funcionen com a estil de vida dels ahmadis que han sigut discriminats i marginats. No obstant això, considero que una reducció severa de discursos públics pot tenir conseqüències perilloses a llarg termini per a aquests dos esquemes interpretatius. Tal com la politòloga Elizabeth Shakman-Hurd ha pogut demostrar al seu últim llibre dins l’àrea de les relacions internacionals, la reducció de la identitat en favor d’un aspecte dominant tanca la porta a possibles aliances. Si la majoria dels musulmans indonesis no veuen els ahmadis com a germans i germanes de fe que n’acceptin l’existència i, fins i tot, la seva condició humana, dependrà de si accepten o no els drets humans i la força del sentiment nacional. Tots sabem que les societats canvien molt ràpidament, tan ràpid com poden ser excloses d’una comunitat les categories assignades a certs grups. La tolerància poc sòlida construïda sobre un o diversos indicadors d’identitat dóna peu a un perill de dues cares: que aquest indicador perdi importància dins la societat, o que la corresponent categoria acabi abandonant el grup al qual semblava pertànyer.

Això és significatiu per a l’actual situació d’Europa, doncs ara ja no només es tracta de defensar el dret del veí a tenir les seves pròpies creences, sinó també de qüestionar constantment fins a quin punt aquestes existeixen. L’erudit islàmic d’origen suïs, Tariq Ramadan, considera que els musulmans europeus no són pas una minoria, sinó simplement ciutadans europeus, i, a partir d’això, cal considerar la complexitat, temporalitat i variabilitat de les identitats. La identitat de les dones treballadores, del pare, de la nena que juga a handbol, dels pares involucrats a l’escola, de la dona científica. Les societats han d’avançar més enllà de les fantasies d’homogeneïtzació instaurades pels moviments nacionalistes en plena expansió i la consegüent divisió de les identitats, cada cop més fragmentades. Cal que trobin la manera de reconèixer les identitats específiques sense estar constantment renegociant la formació d’aliances segons els processos i problemes que hi hagi.

Aquest article va ser publicat pel web treffpunkteuropa.de, la revista de la Joventut Europea Federalista, que publica continguts en anglès, francès, espanyol, alemany i italià.

Autora

Saskia Schäfer (Alemanya)

Saskia Schäfer és politòloga, té un doctorat per la Universitat Lliure de Berlín i ha dut a terme períodes d’investigació a la Universitat de Columbia a Nova York i la Universitat Xinesa de Hong Kong. Els seus interessos inclouen l’anàlisi del discurs als mitjans de comunicació, l’autoritat religiosa i política, el secularisme, la moralitat pública, el feminisme islàmic i l’islam. Saskia Schäfer també ha dut a terme extenses investigacions al sud-est asiàtic.

Traducció

Marta Morillo (Espanya)

Estudia/Treballa: Traducció i Interpretació/ Traductora i professora d’idiomes

Parla: Castellà, català, anglès, alemany i una mica de francès.

Europa és… allò que vulguem ser.

Twitter: @martatrnslts

Traducció

Miriam Vázquez (Espanya)

Estudia / Treballa: Periodisme i Ciències Polítiques i de l’Administració

Parla: Espanyol, català, anglès, una mica de francès i alemany

Europa és… un lloc únic on conviuen persones amb diferent cultures, llengües i punts de vista.

Twitter: @mirabroad

Author: Anja

Share This Post On

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca