Xoc cultural. És un terme que ja hem escoltat centenars de vegades i que, a més, totes les universitats mencionen durant les reunions pre-Erasmus. Com a estudiants Erasmus, tots associem aquestes dues paraules amb l’inici del nostre període a l’estranger. Però, què signifiquen, realment? És possible patir un xoc cultural per segona vegada?
Per Elinor Terry / 10.2.2017
Part I: Com combatre la depressió post-Erasmus: Hola, em dic…
El terme “xoc cultural” és, bàsicament, una manera elegant i acadèmica de descriure el fet d’enyorar la terra… D’acord, potser és una mica més significatiu, ja que el terme descriu el desarrelament que se sent en traslladar-se a un nou país; de fet, el més probable és que ens afecti tot just arribar. Com la varicel·la, el xoc cultural normalment empitjora abans de millorar, però un cop millora, sembla que desapareix per sempre. O, al menys, això creia…
Mai no vaig pensar que patiria aquest xoc dues vegades en un any, sobretot perquè només vaig viure en un país durant tot el meu any a l’estranger. Em sentia bastant còmoda a Berlín quan sols portava una setmana vivint-hi, i això volia dir que, en arribar l’agost, havia oblidat totalment les paraules “xoc cultural” i els sentiments que s’hi associen. El que ningú no t’explica mai quan ets a la fase de prendre notes frenèticament, d’investigar sobre el teu país de destinació i de preocupar-te per si aquell any serà el pitjor de la teva vida, és que la pitjor part de tota la experiència està tornant.
Ara, el experts en diuen “xoc cultural a la inversa” i sembla que apareix, no només perquè ens adonem que el nostre període a l’estranger s’acaba, sinó perquè hem adquirit una visió idealitzada del lloc al qual tornem, l’expectativa de que res ha canviat mentre érem fora i que podem tornar fàcilment a la nostra vida anterior, com si el semestre o any anterior no haguessin existit mai. Tot i que per a molts de nosaltres el període a l’estranger supera amb escreix les expectatives inicials, quan tornem passa exactament el contrari. Bé, com a mínim a mi em va passar.
© Elinor Terry
Personalment, allò que em preocupava realment era que el meu any a l’estranger ja no em semblés real; quan vaig tornar a instal·lar-me a Cardiff vaig sentir com si mai hagués marxat i, d’alguna manera, com si m’hagués despertat d’un somni després d’un any sencer. D’entrada, els meus sentiments no es van manifestar. Ben al contrari: després del mal tràngol d’acomiadar-me dels meus companys de pis i amics a Berlín, estava contentíssima de poder tornar, i em moria de ganes d’atipar-me de formatge Cheddar, xocolata Cadbury’s i altres llaminadures que tant havia trobat a faltar. Aquesta eufòria inicial, però, no va durar gaire i, tot just començava a adornar-me que havia de tornar a la “universitat de veritat” un altre cop, vaig sentir les papallones a l’estómac. Les cares conegudes dels amics que havia conegut fora del meu curs ja no hi eren enlloc; s’havien graduat i marxat. En comptes d’ells hi havia estudiants nous i més joves i, com que no coneixia ningú, em vaig sentir de sobte com si fos el meu primer any. Les primeres setmanes les vaig passar o bé desitjant tornar a l’estranger, o preguntant als demés si se sentien igual que jo.
Potser per al meu curs el xoc de tornar és encara més dolorós, perquè la Gran Bretanya que vam deixar enrere al setembre no és la mateixa a la qual ara tornem degut al terratrèmol del Brexit. Ara el país es troba aïllat a causa de la seva pròpia xenofòbia i no té cap inconvenient en manifestar-la. Així, el prospecte del nostre futur està una mica més borrós (al menys el futur més immediat), i haurem de suportar l’embolic que ens hem trobat en tornar.
Fa tres mesos que vaig canviar Kreuzberg per Cathays, kebabs per patates fregides amb formatge, cervesa per sidra, i… com em sento? Bé, ja no m’angoixo quan agafo una moneda de cinquanta cèntims i veig que té set cantons, però encara em queda un cert sentiment d’aïllament. La veritat és que tinc sort, perquè molts dels meus companys a Berlin han tornat a Cardiff amb mi, i així tinc algú que aprecia els meus laments quan vaig beguda sobre la bellesa de la ciutat més important d’Alemanya i, també, sempre hi ha algú amb qui puc compartir anècdotes.
En certa manera, crec que no podem fer res més que això; mirar enrere i recordar que, passi el que passi aquest any, sempre ens quedaran totes les experiències viscudes i la gent que vam conèixer pel camí. No vull dir que aquest sigui l’únic mecanisme per afrontar la situació, no sóc psicòloga i no crec que mitjançant només la reflexió es puguin solucionar tots els problemes. Però per alguna cosa s’ha de començar; és una manera d’apropar-nos al terreny de l’acceptació.
Ara per ara, tant si estàs a la fase de negació, ira, negociació o depressió, jo us aconsello el següent: aquesta setmana, compartiu les vostres experiències amb altres persones, encara que només els ensenyeu una foto del millor àpat que heu fet a l’estranger, o una cançó que us recordi a una ciutat en particular. La propera vegada vull explorar més maneres en què poder afrontar el xoc cultural a la inversa i m’encantaria conèixer els vostres mètodes i idees.
Potser també t'agradi...
Com combatre la depressió post-Erasmus: Hola, em dic… Tot i que no és una malaltia com a tal, el sentiment de tristesa que se sent en tornar a la universitat d’origen és totalment normal, una sensació que qualsevol exalumne Erasmus experimenta, oi que sí? En aquesta nova saga, podreu seguir la tornada de l’autora a la “vida normal” després d’haver passat un any a l’estranger.
Què estudiaràs vs. què faràs: retrat d’una diferència cultural Un cop acabats els estudis secundaris entrar directament a la universitat pot semblar el pas lògic i inclús únic a països com Espanya. En altres països en canvi, com Alemanya, els “gap year” estan a l'ordre del dia. Una diferència cultural reflectida en dues preguntes: què estudiarà vs. què faràs; i retratada des de l'experiència Erasmus de l'autora.
Comentaris recents