Rodant pel món

Sortir de festa, anar a concerts i viatjar molt. Segur que ho has fet mil vegades. Però llavors algú et comenta: “Pensava que a tu no t’agraden aquest tipus de coses!” Et sorprèn? És la situació amb la qual la Marta Llauradó s’enfronta cada dia. Una noia amb diversitat funcional que amb el seu blog intenta desmentir els prejudicis que la societat té sobre ella.

Per Miriam Vázquez i Clara Ramos / 10.8.2016

Barcelonina, 22 anys i estudiant de Biologia Humana. La Marta ha obert recentment el blog Rodandovengo amb la idea de compartir les seves experiències quotidianes. Però el que va començar com una via per desfogar-se i explicar els seus affairs amorosos s’ha tornat un lloc de reivindicació i visibilitat d’un col·lectiu freqüentment infrarepresentat en la societat.

“Fer un blog era una idea que tenia des de feia molt de temps”, afirma. La Marta buscava escriure de forma més coherent i ordenada el que compartia amb els seus seguidors de Twitter en 140 caràcters. I quin va ser el detonant per a fer el canvi? De la mateixa manera que a moltes pel·lícules i llibres, l’amor: “Molta gent assumeix que a mi no m’interessa una relació romàntica o sexual. Vaig conèixer a un noi que després de tenir una mica d’història amb mi em va confessar: ‘quan em vaig assabentar de què vas en cadira de rodes vaig pensar que només volies una amistat’. I ens vam conèixer a una web de cites!”

Marta consultando su blog Rodandovengo

La Marta consultant el seu blog © Clara Ramos

La Marta admet que al principi aquestes situacions li feien mal: “A poc a poc em vaig acostumar a pensar ‘bé, doncs tu t’ho perds!’. I va ser amb aquest ‘tu t’ho perds’ que vaig arribar a un punt d’inflexió per acabar amb les meves inseguretats”. Com ella explica, no és un fet que es pugui canviar d’un dia per l’altre, es tracta d’un procés. Avui dia encara li costa portar banyador a la piscina o posar-se pantalons curts. “Encara que abans no em posava vestits ni mitges i ara sí. Gradualment he anat fent canvis”.

Però, quan van començar aquestes inseguretats? “Va ser a la pubertat, perquè estava més pressionada estèticament”, concreta. “Vaig començar a sentir vergonya per tot. Quan era més petita, per exemple, baixava a terra a l’hora del pati per jugar i participava en tots els esports”. No obstant això, a poc a poc s’ha anat adonant que el que digui la gent, especialment la que no coneix, li és indiferent. “He de fer el que vulgui, la resta sempre tindrà una opinió al respecte”.

La Marta critica especialment un punt polèmic al qual ha d’enfrontar-se: sortir de festa. “Molta gent pensa que no m’agrada i que prefereixo quedar-me a casa tancada”, explica exasperada. Una percepció estereotipada que ella relaciona amb la imatge que els mitjans de comunicació donen del seu col·lectiu: “Quan apareixen les rebaixes a les notícies no hi ha ningú en cadira de rodes comprant. És un fet molt arrelat en la gent, no et veu, i quan ho fa, els hi sorprèn”.

“Per exemple, a les pel·lícules mai surt algú en cadira de rodes sense que li acompanyi una tragèdia. I no totes les històries són tristes, algunes simplement s’han d’acceptar. Encara que és cert que molta gent es troba amb aquesta situació d’un dia per l’altre”, explica.

Marta durante la entrevista

La Marta durant l’entrevista © Miriam Vázquez

Amb aquesta actitud reivindicativa podria haver estudiat periodisme. “El tema de la divulgació m’agrada molt però també la ciència. Les meves malformacions són degudes a unes mutacions genètiques i per això m’interessa la biologia cel·lular. Quan vaig haver de prendre la decisió em vaig preguntar ‘què t’interessa més, investigar o divulgar?’, però no descarto fer un màster en comunicació en el futur”.

I encara que es va decantar per la ciència, la Marta no vol renunciar a la seva part més reivindicativa i insisteix en el missatge que vol transmetre: “Cada persona viu la seva discapacitat d’una forma diferent i cadascú decideix com portar-la i quins són els seus límits. Els prejudicis de la gent ens fa creure que són reals, quan en realitat no tenen cap fonament”.

D’altra banda, de vegades moure’s per Barcelona li és una mica frustrant, encara que la ciutat està ben adaptada per a les cadires de rodes: “Quan la rampa d’un autobús no funciona, per exemple, no tinc una solució útil, simplement esperar-me al següent”. En aquest cas es tracta d’un problema logístic, però de vegades la falta d’empatia de la gent també li provoca retards. Als centres comercials, per exemple, molts prefereixen anar en ascensor en comptes d’utilitzar les escales mecàniques, una elecció que ella no té. “Les escales mecàniques solen estar a prop dels ascensors i ells poden utilitzar-les però jo no, per molt que m’agradaria. Encara que intento no jutjar perquè també hi ha discapacitats que no són visibles”.

Marta esperando el ascensor del metro

La Marta esperant l’ascensor del metro. © Clara Ramos

La Marta és una noia independent amb un gran esperit aventurer, de manera que quan li van proposar marxar d’Erasmus a Gran Bretanya no va dubtar-ho ni un segon: “Vaig estar a Guilford gairebé 5 mesos i va ser genial”. La seva família va afrontar la seva decisió amb una mica de temor. Frases com ‘te’n vas molt lluny’ o ‘a veure com estaràs’ van ser les seves primeres reaccions quan van assabentar-se de la notícia, però després de l’impacte inicial van ser els que li van donar més suport. Actitud que contrasta amb la dels seus amics, que des del principi la van animar a viure aquesta nova experiència. “Viure sola va ser molt positiu per a mi”, explica. “Va ser una forma de veure que sóc capaç d’apanyar-me i que no necessito a la meva mare per tirar endavant. De fet, quan vaig tornar de Gran Bretanya vaig decidir anar-me a viure a un pis d’estudiants. Ara no m’he de preocupar si el tren vindrà adaptat o no”.

Ara, a punt de començar el seu últim any de carrera, quins plans de futur té? “M’agradaria seguir escrivint al meu blog, o inclús crear un canal de Youtube, encara que de moment és només un hobby. Per a mi, el màxim objectiu possible seria fer un TED Talk”, comenta entre riures. “M’agradaria inspirar tant a gent amb discapacitat com sense ella. Encara tinc algunes inseguretats, però vull ajudar a qualsevol que es trobi com el meu ‘jo’ de fa 3 anys”.

[crp]

Autora

Clara Ramos (Espanya)

Estudia: Traducció i Interpretació

Parla: espanyol, català, anglès i una mica d’alemany

Europa és… una gran barreja de cultures i llengües per descobrir i gaudir!

Autora

Miriam Vázquez (Espanya)

Estudia / Treballa: Periodisme i Ciències Polítiques i de l’Administració

Parla: espanyol, català, anglès, alemany i una mica de francès

Europa és… un lloc únic on conviu gent de diferents cultures, llengües i punts de vista.

Twitter: @mirabroad

Author: Anja

Share This Post On

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca