La primera vegada que vaig saber de Gianfranco Tripodo va ser a una església. En concret, al Niuewe Kerk, un temple religiós situat al centre d’Amsterdam que acull anualment un dels concursos més prestigiosos de fotoperiodisme, el World Press Photo. Impressiona contemplar imatges de les guerres a Síria, Gaza i Ucraïna entre vidrieres immenses i pilars de pedra. Va ser allà on em vaig trobar amb la fotografia de Gianfranco Tripodo, guanyador d’un dels premis en la categoria ‘Notícies generals’.
La primera vegada que vaig veure en persona a Tripodo (Manila, 1981) va ser en una cafetería de Madrid. Va arribar aviat a la cita i ja estava treballant sobre la gran taula de fusta del local, plena de papers. El mòbil en una mà, una llista de tasques per fer en l’altra i un cafè esperant per ser begut durant l’entrevista.
Volia començar parlant de la fotografia guanyadora, sobre com van ser les circumstàncies que envolten a la imatge.
Feia tres anys que treballava amb el tema però sabia que faltava la foto del salt a la tanca [la ciutat espanyola de Melilla, situada en el nord d’Àfrica, està separada del Marroc per una triple tanca fronterera]. Per un motiu o un altre sempre em perdia aquest moment, de vegades perquè la Guàrdia Civil m’ho impedia, d’altres perquè just marxava un dia abans que succeís. De fet, ja havia decidit que aquella anava a ser la meva última estada i aquell era el meu últim dia de treball a Melilla. Estava en el CETI [Centre d’Estada Temporal d’Immigrants] fent una entrevista quan em van avisar que s’estava produint un salt. Quan vaig arribar a la zona vaig trobar a unes 40 persones damunt d’una caseta al costat de la frontera. Quan van aconseguir saltar l’última tanca, van començar els enfrontaments amb la policia i van començar a deportar a gent de tornada al Marroc. Alguns es van escapar i van aconseguir amagar-se sota el cotxe que apareix en la fotografia. Recordo que jo estava fotografiant una escena que estava passant a la meva esquerra, ni tan sols recordo el què, i de sobte em vaig girar i vaig veure a aquestes dues persones sota l’automòbil. A un d’ells no se li veu a la foto perquè està darrere de l’altre. Els vaig fotografiar i vaig passar a una altra cosa que tampoc recordo. Va ser tot molt ràpid. Més tard em vaig assabentar que els dos van aconseguir quedar-se a Melilla i no ser deportats en aquell moment.
Com tries els temes i els llocs que vols fotografiar?
Són casualitats, encara que en qualsevol cas no m’interessen massa els temes de ‘breaking news’. De fet, quan vaig començar a Ceuta i Melilla, el tema no estava tan d’actualitat i amb prou feines hi havia algú cobrint aquests successos. Estava sol i gràcies a això vaig poder accedir al CETI de Ceuta.
He vist les teves fotos del CETI, en las quals treus a l’equip de futbol creat pels mateixos immigrants del centre. Crec que és bo comptar amb imatges on es veuen persones, perquè normalment només ens arriben fotografies dels immigrants com si fossin una massa indefinida.
Per a mi és un tema de llarg recorregut, per la qual cosa no estic intentant vendre gens als diaris. Per això no patia la pressió que tenen els freelance, que van directament al lloc per treure la foto d’actualitat. Em donava temps per aconseguir més imatges de context.
Com compenses poder emprar tant temps en projectes que a curt termini no estan remunerats?
Treballo per magazines i clients comercials que em permeten guanyar certs diners per després dedicar-me a aquestes iniciatives.
Guanyes temps, per dir-ho així.
Efectivament. I amb això puc decidir. Això de tenir una economia sostenible per fer els meus propis projectes ho tinc molt mesurat.
Recordes el moment en el qual et vas dir a tu mateix que volies dedicar-te a això?
La fotografia sempre m’ha agradat, de fet en la Primera Comunió em van regalar una càmera, el típic, una Nikon automàtica que encara tinc. En la meva adolescència sempre portava una càmera damunt i quan vaig arribar a la universitat em vaig començar a interessar per la fotografia documental. Però els moments d’inflexió definitius van arribar quan em vaig mudar a Madrid i vaig ser assistent de Ricky Dávila i quan vaig col·laborar amb Cesura Lab, un col·lectiu de fotògrafs italians joves que estan molt en contacte amb con Alex Majoli, un fotògraf de l’agència Magnum.
Ha de ser una cosa bastant vocacional perquè els començaments semblen complicats.
Home, al principi és molt complicat…
Cal perseverar?
L’Alex Majoli et diu sempre que la clau està en la determinació.
L’altre dia vaig llegir una entrevista amb en Manu Brabo i deia el mateix, que al final cal ser tossut.
Sí, és ser tossut. Cal treballar molt i fer molts sacrificis. Per exemple, jo amb prou feines veig als meus amics de Nàpols i en les meves temporades de vacances sempre reservo un mes per anar-me’n solament a algun lloc a fer fotografies. I tots els diners sempre van per produir projectes o per comprar equip.
Quines càmeres sols usar?
Intento sempre optimitzar l’equip. Ara mateix estic treballant amb Olympus, que és una càmera sense mirall, petita. Tinc altres cossos Olympus i tres o quatre objectius. Prefereixo utilitzar focals fixes, en tinc 28, 35 i 50. Faig la majoria de les fotos amb això.
Decideixes utilitzar el blanc i negre depenent del tema que estiguis tractant?
Depèn una mica del tema, sí. El blanc i negre té la capacitat d’abstracció, que per a algunes coses crec que és més potent amb el llenguatge. La majoria dels meus referents són fotògrafs que utilitzen el blanc i negre, per la qual cosa quan començava em sentia molt més còmode utilitzant aquest tipus de llenguatge, molt diferent al del color. Però cada vegada em sento més còmode amb el color i ho estic utilitzant més.
Qui són els referents que esmentaves?
A mi m’agraden molt les fotografies de retrat, per exemple Richard Ravedon. Tambié segueixo a Anders Petersen, Daido Moriyama, Paolo Pellegrin, Laia Abril…
Hi ha una espècie de camarilla en el món dels fotoperiodistes o és una professió de llop solitari?
És un treball de solitud. Tinc una sèrie d’amics amb els quals comparteixo experiències i fotos, però el món del fotoperiodisme i del fotodocumental és molt petit. Més o menys es coneix tothom, se sap qui és qui i què fa.
Hi ha competitivitat entre companys?
Molta.
Sana? O us robeu temes uns a uns altres?
Dels dos tipus, dels dos. Depèn de cadascun, és un món extremadament competitiu, perquè està molt saturat i les sortides del teu treball són aquests pocs mitjans, 20-50 a tot el món. I al mateix temps hi ha un miler de persones que volen accedir a aquests mitjans. D’aquest miler hi ha com 500 extremadament bones. Hi ha molta competitivitat.
Molts fotògrafs es queixen perquè falta suport per part dels mitjans de comunicació, expliquen que als fotògrafs se’ls menysvalora bastant.
Sobretot a Espanya. La situació és complicada. Els mitjans són pocs, és molt difícil entrar a treballar amb ells i els temes difícils no els cobreixen.
Difícils en quin sentit?
Temes que puguin aixecar polèmica. Tendeixen a no cobrir-los.
Per què creus que no ho fan?
Perquè al cap i a la fi tots els mitjans de comunicació, qui més qui menys, són finançats per la publicitat. Quan es reuneixen els caps de redacció i els editors, no solament es reuneixen per fer periodisme, tenen present el que poden dir els seus anunciants i els consells de direcció, els quals no estan formats solament per periodistes sinó per accionistes i gent que no té res a veure amb això. Això què vol dir, doncs que potser temes polèmics com els desnonaments no han sortit en els mitjans, tot i que és un bon tema i una emergència social a Espanya.
Només han sortit en els mitjans alternatius…
Sí i hi ha fotògrafs comOlmo Calvo que estan treballant en això des de fa molt temps i han portat el tema a l’estranger. A més ho han publicat amb parts de galeries, molt en profunditat. És un tema que a Espanya no et deixen gairebé ni publicar-ho.
No permeten publicar-ho per l’oposició dels bancs que s’anuncien a la premsa?
Sí, et bloquegen. En el consell de redacció hi ha influències. Això mateix passa amb el tema de Melilla, només ho han tret quan ha estat una emergència i ha anat en primera pàgina. Però falten reportatges en profunditat que parlin de la situació dels sirians a Melilla, per exemple.
Continuem amb temes polítics, perquè estic segur que saps que recentment s’ha aprovat a Espanya la coneguda com ‘Ley Mordaza’. A tu, per exemple, ¿en què t’afecta?
Estan intentant, i jo crec que ho aconsegueixen, que t’ho pensis dues vegades abans de fer la foto. Perquè si ho consideren oportú, poden posar-te directament una multa. És la Policia, i no un jutge, la que decidirà si està ben o malament el que estàs fent. No hi ha judici possible. La majoria d’aquests temes tan complicats normalment els cobreixen freelance i no poden permetre’s el luxe de pagar 30.000 o 60.000 euros de multa. El que fa aquesta llei és criminalitzar la informació lliure, és una llei pròpia de la dictadura.
Et podrien haver multat per la teva foto guanyadora?
En concret per aquesta foto no, perquè no es veuen agents de la Policia. Però abans de fer la fotografia va haver-hi una negociació de l’espai amb els agents. Avui dia aquesta negociació podria acabar amb un “com segueixis així et posem una multa”.
Tu treballes com freelance. Prefereixes seguir així?
Sí, sí. Jo no vull contracte amb ningú.
Per la llibertat?
Sí i perquè jo vaig començar en això ja amb la crisi, en el 2007…
I al final has aconseguit un bon resultat perquè gràcies a aquesta foto t’han donat el premi. Esperaves alguna cosa així?
No, mai t’ho esperes. Sempre ho desitges, somies amb això i tots els anys t’apuntes al premi, però mai t’ho esperes.
Com els Reis Mags…
És una mica com la loteria. S’han presentat 100.000 fotos aquest any. De totes aquestes passen 40 i que la teva sigui una d’aquestes 40 seleccionades és gairebé com un petit miracle.
T’ha canviat una mica la vida el premi, a part de tenir a gent com jo fent-te entrevistes?
A part (riures). Per descomptat el teu nom és més conegut i també et dóna un cert prestigi. És una nota en el currículum que destaca. Però jo crec que no et fa ni millor ni pitjor fotògraf. La meva forma de treballar no ha canviat, la meva forma de ser tampoc ho ha fet.
Com aconsegueixes diferenciar-te, a part de per la perseverança que comentaves abans?
Per les històries que fas i pel tipus de missió que tens com a fotògraf. Jo no ho diria estil, sinó que té a veure amb com ets tu com a persona. La teva visió realment és la teva personalitat, la teva forma d’estar al món. Això és el que et diferencia respecte a un altre que cobreix la mateixa història.
Pel que veig el fotògraf tradicional que treballava solament per a un mitjà…
Ha mort. I crec que per a certes coses és fins i tot millor.
Però és més inestable.
És molt més inestable, dóna lloc al fet que la gent s’aprofiti i a una precarietat molt forta. Com saben que tothom està desesperat abaixen els preus, les condicions són abusives, els drets d’imatge els passen per alt, etcètera. Això em sembla fatal i crec que com a fotògrafs, com freelance, hem de tenir una postura molt clara i molt ferma sobre aquests abusos i establir que sota una certa línia no es treballa i ja està, no hi ha possible mediació. Dit això, en general per a la fotografia és una temporada estupenda, perquè està tot per inventar. Tu t’ho muntes, tu t’ho fas. Hi ha plataformes digitals en les quals el públic està molt més entregat i molt més educat visualment. Et permet fer moltíssimes més coses. Em resulta increïble. A mi això de la figura del fotògraf que solament ha treballat amb tres clients tota la seva vida em sembla avorridíssim, horrible.
L’exposició amb les fotografies guardonades en el World Press Photo recorrerà fins a 100 localitats, entre elles Madrid, Moscou o Mèxic D.F. Per a més informació: http://www.worldpressphoto.org/exhibitions
Gianfranco Tripodo publicarà pròximament un llibre sobre el projecte ‘Frontera Sur’, en el qual inclourà la fotografia guanyadora del World Press Photo.
[crp]
Comentaris recents