Un nou inici

Al centre de formació educativa Kolping a Schwandorf (Alemanya), els refugiats i els immigrants de tot el món comparteixen una aula. Diferents cultures, problemes quotidians i les esperances d’un futur millor formen part de l’experiència d’aprenentatge.

Estan drets fent un cercle i llancen una pilota als altres. Qui l’atrapa es presenta i dóna la benvinguda a la classe dient ‘bon dia’ en el seu idioma. De les catorze persones que agafen la pilota, la salutació sona diferent en vuit casos. Els adolescents de 10b que assisteixen a les classes al centre educatiu Kolping a Schwandorf vénen de Síria, Eritrea, l’Iraq, la República Txeca, Polònia, Sèrbia i la República Dominicana. La seva professora, Anna Hanf, és d’Hongria. Els alumnes van fugir a Alemanya sols o amb les seves famílies amb l’esperança d’un futur millor. Els més joves tenen 16 anys i els més grans al voltant de vint. Se’ls ensenya principalment alemany, però també fan classes de gimnàstica, educació social, cuina i artesania. Tot sembla molt familiar, no obstant això, en realitat tot és bastant diferent.

Les parets de les aules estan cobertes amb pòsters fets a mà, amb títols com ‘la nostra cançó àrab’, ‘la nostra cançó espanyola’, ‘podem comptar fins a deu ─ en sis idiomes: espanyol, kurd, persa, bosnià, txec i tigrinya; així com les normes de conducta, les explicacions de les preposicions i una creu cristiana. Dues noies de Síria amb xals al cap seuen als costats oposats de la classe. L’Anastasia, grega d’una altra classe, ens diu que els conflictes sobre diferents religions ja han donat lloc a enfrontaments. Al mateix temps un pot veure que tothom és igual de benvingut independentment de la religió a la qual pertanyi. Els adolescents podrien ser models de conducta per a la convivència pacífica i tolerant.

Recapitular el projecte de circ de la setmana passada i aprendre noves paraules del mateix camp lèxic és la tasca principal d’aquesta lliçó: caminar, ballar, monocicle, pallasso, volar, llançar. Les dues últimes causen especialment problemes. Per què és incorrecte dir: ‘Puc volar la pilota’? No totes les preguntes es poden respondre immediatament, perquè hi ha massa soroll i la gent està molt animada a la classe. La letargia sense esperit dels estudiants alemanys aquí no existeix. I les lliçons no tenen estructura. Raons per les quals l’aprenentatge sembla diferir. Fàcilment es podrien escoltar les bromes entre els joves alemanys: “Ei, tio! Què diables estàs dient?’ Però alguns es queden en silenci i es prenen més temps per intentar fer algun joc de paraules nou. Fa només uns mesos que van començar a aprendre l’alfabet. És difícil trobar una manera d’ensenyar a una classe mixta i ser just amb tothom. Els nivells d’educació i els coneixements previs són molt diferents. La senyora Hanf ha decidit utilitzar el nivell intermedi en la seva classe com un punt d’orientació, inclús si ha de córrer el risc d’exigir massa poc a alguns i massa als altres. Però trobar un llibre amb aquest enfocament és difícil.

No existeix cap manual per saber quina és la manera correcta d’interactuar amb els joves que han experimentat coses sobre les quals no poden parlar; i que no només té a veure amb la manca de coneixements d’idiomes. La senyora Hanf explica que sovint es pren molt de temps fins que alguns han construït la confiança suficient i estan emocionalment en condicions de parlar del seu passat. Però hi ha una raó més per quedar-se en silenci sobre les seves experiències. Les persones que sol·liciten asil són enviades de tornada al país on abans es van segellar les seves empremtes dactilars. D’acord amb el Conveni de Dublín, aquest és el país que està a càrrec de la decisió sobre la seva sol·licitud d’asil. Molts dels sol·licitants mantenen en silenci les rutes que van fer per no frustrar les possibilitats d’aquells que segueixen els seus passos, o de ser capaços de buscar asil per ells mateixos a Alemanya.

Neuanfang_header

Ningú sap com en Senait (un noi de 16 anys suposadament) com va anar d’Eritrea a Alemanya sense que abans l’atrapessin o quina ruta va prendre. Però ell s’està aquí: sense passaport ─ probablement cremat fa molt de temps ─ sense una data de naixement i sense família. Ell pot no saber-se l’alfabet encara, però ha entès l’estructura de l’oració alemanya molt abans que altres ho fessin. De la mateixa manera que els altres, en Senait sap pel que està estudiant. No s’avorreix. L’escola és nova per a ell i emocionant. Quan el text que han fet entre tots es llegeix al final de la classe, alguns fins i tot aixequen la mà per repetir-ho i així fer-ho millor. En gran part és gràcies a la professora que els estudiants entenen que no han arribat a un país on poden aconseguir fàcilment allò que vulguin, sinó que han d’aprendre per tal de trobar una feina. Malgrat ser-ne conscients, molts deixen d’anar a classe per buscar feina. Molts han deixat les seves famílies en les cases dels seus països, esperant el suport financer, no per a ells per completar els dos anys d’escola i obtenir un títol.

La por a la deportació és a tot arreu. Aquesta domina la interacció a l’aula, més que els deures o les capitals en la classe de ciències socials on la senyora Maxim vol ensenyar als seus alumnes les principals institucions de la Unió Europea. Se suposa que han d’aprendre a entendre el sistema del qual formen part. Això fa que vociferant resistència a classe. Una vegada rere l’altra, l’interrompen amb preguntes: ‘Per què necessito saber això? No vull quedar-me aquí. Ningú em vol aquí! Me’n vaig als EUA!’

En Hamit (24 anys), que va fugir a peu des d’Afganistan després d’haver perdut la seva dona i la seva família en la guerra, explica que ja ha trobat un advocat. Planeja demanar si el poden deportar. Diu que té la intenció de provar de tot per escapar dels talibans. “L’esperança és una mentida”, repeteix diverses vegades. Per què començar una educació? Ell tindrà 27 anys d’aquí tres. Què ha de començar en aquest punt? Si no pot acabar la seva educació en el temps o ha de marxar abans, l’esforç no haurà servit per res. No veu perspectives per ell mateix. “És una catàstrofe per a l’individu quan ha de tornar a la seva pàtria. Estem molt commoguts cada vegada que passa això, però la decisió de qui pot quedar-se no la fem nosaltres. Només esperem poder oferir als nostres estudiants passar una bona estona, la calor humana, l’educació i potser una mica d’esperança”, diu la senyora Maxim.

[crp]

Autora

Marion Wießmann (Alemanya)

Estudia: Llengua alemanya i literatura

Parla: alemany, anglès i espanyol

Europe és: interessant.

Il·lustracions

Luzie Gerb (Alemanya)

Estudia: Història de l’art, Belles Arts i Estudis Culturals Comparats

Parla: Alemany, Anglès, Suec i Francès

Europa és… un lloc ple de racons increïbles, gent interessant i les seves històries.

Blog: luzie-gerb.jimdo.com

Traducció

Clara Ramos (Espanya)

Estudis: Traducció i Interpretació

Parla: Català, espanyol, anglès i una mica d’alemany.

Twitter: @clararl8

Traducció

Miriam Vázquez (Espanya)

Estudia / Treballa: Periodisme i Ciències Polítiques i de l’Administració

Parla: Espanyol, català, anglès, una mica de francès i alemany

Europa és… un lloc únic on conviuen persones amb diferent cultures, llengües i punts de vista.

Twitter: @mirabroad

Author: mariana

Share This Post On

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca