Deportació cultural

L’any 2012, set valents amics van fundar un negoci social, Culture Exchange, que consistia en un taller d’autoreparació de bicicletes i un petit i acollidor bike kitchen a Novi Sad, al nord de Sèrbia. Anna, Suzzy, Lani, Danny, Mary, Pavel i Simon es dediquen a ensenyar als altres com reparar una bicicleta i organitzen tallers i cursos d’idiomes, la majoria gratuïts.

El projecte ha passat per diverses dificultats des de llavors, tal i com es podia esperar d’una idea tan agosarada, però una d’elles no l’havia previst: Els falsos rumors escampats a través de mitjans digitals, que podrien haver tingut a veure amb el fet que Simon, el fundador del projecte, veiés denegada la seva sol·licitud de visat la primera vegada.

Simon és un americà-filipí de 32 anys que es va interesar pels Balcans quan tenia 19 anys, fent feines humanitàries durant la post-guerra a Bòsnia-Hercegovina i va agafar ganes de veure altres antics països iugoslaus. Va començar viatjant amb la seva esposa des de Montenegro a Croàcia, i el festival de música Exit el va portar per primera vegada a Novi Sad.

“Era genial. La primera vegada que vaig veure Novi Sad realment em va agradar. Primer em van caure bé les persones, tot semblava tan fresc. Era la primera edició després de la guerra i el festival Exit era molt nou, hi havia molt activisme involucrat. Així que Novi Sad em va agradar especialment, i després de parlar amb gent de la meva edat, vam veure que hi havia moltes més coses a fer allà que als Estats Units o a Europa Occidental. Vam començar un petit bloc Word Press, i vam tenir la idea de fer alguna cosa sense espònsors ni suport d’altres organitzacions. Volíem buscar persones que compartissin aquestes idees.”

“Volia trobar l’equilibri entre treball social i negoci. És un centre per a la comunitat, és un negoci i és un projecte social.”

“Estem intentant proporcionar-ho tot en un sol lloc. Potser la idea és massa idealitzada, però volem tenir un “auto-taller” combinat amb una botiga de bicicletes. L’auto-taller té eines que tothom pot utilitzar. Molta gent té les seves pròpies eines per reparar bicicletes, però sempre n’hi ha d’aquelles especials que la majoria no té. Així que qualsevol pot venir aquí, arreglar la seva bici gratuïtament i els nostres voluntaris li ensenyaran com fer-ho. També es poden comprar les peces que necessiten, tot i que la majoria són gratuïtes. La part del projecte que ens proporciona diners és la botiga, on fem les nostres bicicletes, i una cafeteria on organitzem tallers”, explicava Simon Wilson en començar la seva història.

El seu concepte de no tenir una organització que proporcionés recursos i no dependre d’ajuda governamental era un punt de vista completament nou, ja que habitualment idees com aquesta compten amb l’ajuda de fons i organitzacions. No obstant, Simon assegura que la seva experiència és que l’ajuda material de diferents organitzacions o del govern t’acostuma a empènyer cap a més burocràcia i llavors, un projecte inicialment bo i pràctic comença a quedar bé només sobre el paper.

“Quan vam intentar explicar a la gent què fem aquí, el nostre concepte, tothom pensava “sona molt guai”, però ningú creia que ho arribéssim a fer, ningú. Tothom va quedar molt sorprès quan les coses van estar fetes. Després ens vam fer molt coneguts per aquí. Si no tinguéssim problemes amb els visats i la paperassa, les coses estarien anant molt bé. Estem fent passos per connectar amb Belgrad, però aquesta història de la visa ho ha retardat tot”.

03

El seu desig de fer alguna cosa positiva pel medi ambient, utilitzant idees del reciclatge i inspirant i ensenyant a la gent es va veure com a molt novedós, en un moment en què hi havia massa crisi d’idees. Al principi va despertar algun interès en la seva manera de pensar i en el que feien a Sèrbia. Quan es van fer més famosos a la ciutat, alguns mitjans digitals sospitosos van publicar que aquest grup pertanyia a l’organització “la família internacional”, que de fet té l’objectiu de reclutar nous joves per a actes d’allò més estrafolaris. Això va dividir l’opinió pública a Novi Sad, i tot i que molts d’ells continuen visitant “Intercanvi Cultural” i donen suport a l’equip, d’altres no. Arran d’això va arribar l’atenció real per part dels mitjans de comunicació, quan Simon, i més tard alguns dels seus amics, no van aconseguir l’extensió del visat que els hauria permès quedar-se a Sèrbia. Tot i que Simon insistia que havia tramitat extensions del visat anteriorment sense problemes, aquesta vegada les coses van sr diferents.

Valia la pena? Ens preguntarem molts de nosaltres. L’autora d’aquest article volia saber què els impulsava, en temps de capitalisme brutal, a apartar-se i avançar cap a l’activisme social.

“Amb tot el progrés que fem en disseny i tecnologia, hauríem de tenir objectes més duradors, però és el contrari; aquest és el motiu pel qual tenim problemes amb l’economia, el fet que malgastem tants recursos i tanta energia.”

Essent valents i sense una gran inversió monetària, fer un negoci social (especialment en temps de crisi) era una mena d’heroïcitat. Sense oblidar el fet que Simon i els seus amics van tenir aquesta idea a Sèrbia, un país on el principal problema nacional és l’atur. Potser aquest fet, per ells, va ser una motivació i un missatge cap a tots els lectors que tot és possible si realment fas allò en què creus.

“Hi va haver moments durs, saps que tens un pressupost petit i vols crear aquell tipus d’estil de vida i projecte. Llavors tens gent discutint sobre això o allò. Teníem un noi més, un autèntic crac, però va marxar cap a Itàlia un any després. És un noi genial, però aquest estil de vida requereix molt sacrifici i et pot atrapar al cap d’un temps.”

“Però aquesta era la bellesa del concepte des del principi. No tothom veu una gran foto, sinó que la gent que la veu, veu un gran problema. Però això no és en allò en què t’has de fixar. Si al teu edifici hi ha una finestra trencada, o falla el professor de la teva classe extraescolar, o la platja està coberta d’escombraries, això és allò en el que t’has de concentrar, t’has de concentrar en allò que tens just al costat. No pots mirar cap a tots aquests altres problemes sense preguntar-te primer, quins són els problemes del pati de casa meva? Això és del que va tot plegat, de mirar la teva comunitat, la teva ciutat, i fer alguna cosa positiva. Jo vaig escollir Novi Sad com la meva ciutat, i vull fer alguna cosa per a la comunitat.”

“Tothom pot parlar, ja se sap, i és per això que volia fer aquest projecte, que parlaria per si mateix.”

El projecte realment va parlar per si mateix. Amb molta energia i amor dels seus habitants, la ciutat de Novi Sad va guanyar un lloc autèntic on tothom se sent benvingut, no només els fans de les bicicletes, i poden aprendre coses noves i trobar bona companyia. O això era només un escalfament per alguna cosa més gran que es tramava als caps de Simon i els seus amics?

“Sempre hi haurà gent intel·ligent, que entenen les coses de bon principi, però també hi ha moltes persones innocents que miren les seves pròpies televisions, llegeixen els seus propis diaris i només reben aquella informació i se’n refien.” Actor Rade Serbedzija (diaris NIN).

Aquest és un comentari que descriu la ignorància humana fet per l’actor més famós de l’antiga Iugoslàvia, Rade Serbedzija, quan un periodista li va preguntar com se sentia durant la guerra que va dividir el seu país, i després va esdevenir persona non grata a la seva pròpia terra. Però aquestes paraules també es poden aplicar en el cas de Simon. Normes fetes pels qui haurien de treballar pels seus propis ciutadans, moltes vegades derroten les noves idees i la creativitat, i els “caçadors de bruixes” esmentats per Serbedzija tornen a fallar quan se sotmeten a examen.

“Crec que no és Sèrbia, és el món. Avui dia el món és materialista i superficial. Realment tinc l’esperança que això canviarà i avançarà cap a l’activisme i assumptes més importants. Aquests són temps sovint de tolerància i comprensió seguits d’ignorància i odi, és la nostra responsabilitat de capgirar les coses. I penso que sempre serà així, independentment del país o el sistema en què visquis.”

Durant el temps que ha tardat aquest text a publicar-se, Simon i la seva família s’han traslladat i actualment viuen a Graz, on estan planejant expandir el projecte, i una de les fundadores de “Intercanvi Cultural”, Anna, continua liderant el projecte a Novi Sad. L’autora d’aquest text ha localitzat un projecte similar d’auto-taller de bicicletes ja en funcionament a Espanya i Portugal. El futur és nostre, o és que justificarem la idea d’alguns teòrics que la nostra “generació Y”, que ha crescut paral·lelament al boom tecnològic, amb fàcil accés a la informació i el coneixement, no ha aprofitat l’oportunitat i ha fracassat en fer aquest món un lloc millor?

[crp]

Autora

Tamara Bilbija (Sèrbia)

Estudis / Treballs: periodisme

Parla: serbi, anglès, portuguès, espanyol

Europa és… un bon refugi amb una gran cultura, història i tradicions i semblant a la paella espanyola: una barreja d’una mica de tot que sovint produeix una bona digestió

Traducció

Marta Serret (Espanya)

Treballa: Periodista / Professora d’idiomes

Parla: Català, Anglès, Castellà, Alemany (bàsic)

Europa és… El marc d’una gran foto.

Twitter: @bhoini

Traducció

Miriam Vázquez (Espanya)

Estudia / Treballa: Periodisme i Ciències Polítiques i de l’Administració

Parla: Espanyol, català, anglès, una mica de francès i alemany

Europa és… un lloc únic on conviuen persones amb diferent cultures, llengües i punts de vista.

Twitter: @mirabroad

Author: mariana

Share This Post On

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php