Quatre visions sobre una realitat: l’homosexualitat a Rússia

Hem parlat amb Andrey Glushkó- que s’ha mudat a Espanya per viure en “llibertat”-, la seva amiga Anastasiya Belickaya, la jove politòloga Nina Ivanova i el corresponsal a Moscou del diari espanyol El Mundo per descobrir per què el 74 per cent dels russos no accepta socialment l’homosexualitat.

 

Rússia i Espanya es troben als extrems geogràfics d’Europa: nord-sud, est-oest. Rússia comparteix frontera amb Àsia, Espanya amb Àfrica. Una enorme separació geogràfica que no ha evitat una fluïda relació entre els dos països.

No obstant això, malgrat els punts en comú, entre ambdós Estats es poden trobar grans diferències sociopolítiques, com la que va mostrar el centre Pew Research formulant una simple pregunta: “Hauria la societat d’acceptar l’homosexualitat?”. El 88 per cent dels espanyols van respondre que “sí” -la xifra més alta de tot el món-, el 74 per cent dels russos va respondre que “no” -la xifra més baixa d’Europa-.

Les dades suggerides per aquest estudi han tingut correspondència a nivell legislatiu en ambdós països. A Espanya les parelles homosexuals poden casar-se, en igualtat de condicions i drets, des de l’any 2005. A Rússia, per la seva part, no estan legislades les unions entre parelles del mateix sexe ni existeix cap llei, segons informa la BBC,  contra la discriminació relacionada amb l’orientació sexual.

A més a més, recentment s’ha aprovat a Rússia una llei d’àmbit nacional que permet sancionar a qui difongui entre els menors “orientacions sexuals no tradicionals” o “la idea que les orientacions sexuals tradicionals i no tradicionals tenen igual valor social”.

“Tot i que la llei apareix enunciada com una eina per mantenir el missatge dels gais lluny dels nens, a la pràctica suposa que els homosexuals no podran organitzar actes ni protestes en públic, ni tampoc utilitzar els mitjans de comunicació…”. Així interpreta aquesta llei en Xavier Colás, corresponsal de El Mundo a Moscou, al que hem entrevistat per aquest reportatge.

Rere totes aquestes enquestes i lleis hi ha persones i matisos. A Meeting Halfway hem volgut fer una entrevista polièdrica amb quatre punts de vista sobre un mateix assumpte. Andrey Glushkó –va deixar Rússia a causa de la seva homosexualitat-, Anastasiya Belickaya –“no crec que tots els gais siguin gais per naturalesa”-, la jove politòloga Nina Ivanova –“els gais joves a Rússia han d’amagar les seves preferències sexuals, d’altra forma, podrien ser atacats per “hooligans”- i el corresponsal a Moscou del diari espanyol El Mundo, en Xavier Colás –“existeix una mania a Rússia de vincular als gais amb la pedofília. Això complica el debat.”-.

 

Entrevista a Andrey Glushkó

 

Andrey Glushkó va néixer fa 26 anys a Krasnodar, una ciutat d’un milió d’habitants al sud de Rússia, prop del Caucas. Va estudiar Economia a Pyatigorsk i ha accedit a explicar-nos per què va decidir marxar-se de la seva terra per instal·lar-se a Madrid.

Com era la teva vida a Rússia?

Jo estava encantat, m’agrada la història russa, la seva cultura, literatura, pintura… El tema cultural del meu país m’encanta, però la vida no està gaire bé, sobretot per als homosexuals. Si ets gai i vols portar una vida normal, tranquil·la, i en el futur vols una família, no tindràs mai llibertat, no tindràs mai una vida tranquil·la, una vida bàsica, una vida més o menys normal.

Per què vas marxar?

La qüestió es troba en que a Rússia va tot una mica més ràpid i quan tens 22 anys se suposa que ja ets una persona adulta, estable i assentada, motiu pel qual quan arribes a aquesta edat, la gent et mira estrany si no tens dona i fills. Jo ja havia arribat als meus 22 allà, havia acabat la carrera, tenia treball i tot anava bé, fins que em vaig adonar de que a més no podria arribar. No podria tenir una parella o una família, perquè xocaven dos móns, el laboral i el personal. Havia de decidir si volia quedar-me fent la meva vida dins del “normal”, o anar-me’n i buscar-me la vida fora des de zero. I vaig decidir millor començar des de zero perquè… Allà no hi tenia res. Al meu entorn a Rússia ni es parlava de l’homosexualitat, jo he tingut un cercle petit d’amics gais però era tot molt clandestí. Així que ho vaig deixar tot, li vaig dir a la meva família que volia anar-me’n per estudiar fora, aquesta va ser l’única raó que els hi vaig donar als meus pares. El meu pare continua pensant que jo sóc aquí per raons culturals perquè tant ell com la meva mare no saben que sóc gai, i en principi no ho sabran. La meva germana ho sap perquè s’ho vaig dir fa un any.

Què tal a Espanya, et trobes bé?

Sí, jo estic encantat, adoro Espanya, és el meu segon país. El que passa és que aquí és molt difícil sobreviure sol, perquè els espanyols sou una mica… Sou oberts però no és tan fàcil fer-se amic d’un espanyol. Tots parlen i pregunten “què tal i no sé què i no sé quants”, però després tothom passa. Els espanyols sou molt socials fins a cert punt, després ja no ho sou tant. Però jo em trobo molt còmode a Espanya, viuria aquí tota la meva vida. He viatjat molt per Europa i és el país que més m’agrada. Em sento molt més protegit que quan estava al meu propi país.

Senties que les dades de les enquestes, les que diuen que la majoria dels russos no són tolerants amb l’homosexualitat, tenien la seva correspondència al teu dia a dia?

Jo no vaig veure casos d’agressió a Rússia perquè en realitat era com si l’homosexualitat no existís. Ara es parla més d’això amb el nou govern de Putin. No se perquè estan tractant tant aquest tema, potser per desviar l’atenció d’altres casos graus en la política. La qüestió és que ara estan parlant cada dia dels gais i dient que l’homosexualitat és dolenta, i al final la gent s’ho acabarà creient. De fet, quan es va aprovar la llei contra la propaganda homosexual el meu pare em va trucar per dir-me com de content s’havia posat. Hi ha inclús un partit que obertament fa propaganda a favor de matar als gais a la plaça Roja. Hi ha gent a la qual se li en va l’olla una miqueta…

Als temps de la URSS l’homosexualitat estava considerada una malaltia. S’ha avançat alguna cosa durant aquests anys?

De fet aleshores et portaven a la presó. A l’actualitat el més lleig de tot és que ho estan barrejant… Perquè la llei que han aprovat fa poc també es diu “prohibició de la propaganda de l’homosexualitat i la pedofília”. Com si fos una mateixa cosa. El problema és que en rus, entre la paraula “marica” i “pedòfil” no hi ha gaire diferència quan l’escoltes, així que molta gent creu que el normal és allò, que un pedòfil i un homosexual són el mateix.

Aquesta llei, que prohibeix fer propaganda de l’homosexualitat va ser aprovada per gairebé tots els vots del parlament. No hi ha cap partit que sigui tolerant?

Hi ha un cercle de polítics que són obertament gais i que lluiten pels nostres drets. De totes formes, tot aquest tema que Rússia és un país democràtic… No ho és. Rússia no és un país democràtic, i mai ho va ser. No ve amb nosaltres això de ser un país democràtic, sinó ser una altra vegada una dictadura o alguna cosa així. Estem tornant enrere.

Les decisions que està prenent Rússia en aquest camp estan afectant altres països. A Espanya, per exemple, s’han paralitzat les adopcions de nenes russos fins que les autoritats espanyoles puguin demostrar que aquells nenes no acabaran amb una persona homosexual.

A Rússia hi ha molts nens que no tenen ningú, molts. Jo vaig assistir a un col·legi que també acollia nens orfes o abandonats. He vist com és la vida allà, intentant sobreviure. Per això crec que sempre serà millor que aquest nen tingui una mare o algú que el cuidi que no pas estigui allà, sol i en unes circumstàncies tan dolentes. Però el que està fent el govern rus és dir que els homosexuals no poden ni tocar els nens ni parlar amb ells perquè se’ls contagiarà la malaltia.

Per què creus que està passant això a Rússia?

En primer lloc crec que és perquè la religió ortodoxa és de les més estrictes que hi ha en aquest aspecte, més que el catolicisme. En segon lloc, crec que és per Stalin, perquè va ser qui va treure la primera llei contra l’homosexualitat, i encara hi ha molta gent amb la mentalitat comunista. És un cúmul de coses.

En el cas d’Espanya, que hi hagi un gran percentatge de persones catòliques no ha xocat amb que també estigui àmpliament acceptada l’homosexualitat…

Però aquí a Espanya la gent homosexual no ho aprecia.

No aprecien la llibertat que tenen?

No. S’han acostumat a viure bé i tranquils. I jo també em vaig acostumar, però quan venen alguns amics meus a visitar-me a Madrid, flipen. Vas pels carrers i penses “de veritat es pot arribar a un nivell tan extrem?”. De vegades inclús s’exagera una miqueta. Per mi l’important és poder viure tranquil i en llibertat.

Arribem al final de l’entrevista. L’última pregunta és si vols aparèixer amb el teu nom, o prefereixes que escriguem un pseudònim.

Posa el meu nom, no hi ha res que ocultar.

2ana

Interview with Anastasiya Belickaya

 

Anastasiya Belickaya viu a Sant Petersburg i és amiga íntima d’Andrey Glushkó. Va acabar la seva declaració per correu electrònic amb una disculpa: “perdona si he ferit els sentiments d’algú”.

“Jo crec en el veritable amor homosexual PERÒ en el món real, no crec que tots els gais són gais per naturalesa, alguns d’ells simplement es deixen influir per les modes o les professions artístiques, o senzillament estan intentant alguna cosa nova. He conegut a aquest tipus de persones i no comparteixo la seva forma de vida. D’altra banda, totes les persones al món són per naturalesa heterosexuals: jo, tu, tothom. Però tots estem plens de debilitats i desitjos. Alguns homes escolliran la forma tradicional de relacions, altres -i potser això soni molt “religiós”- no podran fer front a les confrontacions internes que tenim dins i escolliran les relacions homosexuals.

Es molt difícil per mi escriure’t sobre aquest tema a tu, un home que viu a Espanya, un país amb una filosofia i una mentalitat completament diferents a les de Rússia. La nostra percepció d’aquest assumpte està lligada a la nostra història i l’homosexualitat aquí no és la forma típica de relacionar-se. I no vull que els meus fills, el meu pare o la meva àvia vegin al carrer a gais acaramel·lats, qui haurien de ser per naturalesa el símbol de la valentia, la seguretat, la força.

Pel que fa a les manifestacions públiques, estic en contra dels shows “pornogràfics”, si els gais volen viure una vida normal, haurien de deixar d’imposar aquest tema a tot el món.

Entenc que això és important per protegir la forma de vida dels gais i comprenc que viuen dia a dia sota pressió psicològica. Tinc molts amics gais i no parlo amb ells sobre l’homosexualitat, perquè simplement els tracto com la resta dels meus amics, sense cap tipus de distinció.”

 

3nina

Interview with Nina Ivanova

 

Nina Ivanova -que prefereix aparèixer sota pseudònim- té 23 anys, ha estudiat Relacions Internacionals i Estudis Regionals i actualment viu a Ekaterimburg, la capital del districte federal dels Urals. Ens ha ofert la seva visió personal sobre l’aprovació de la llei contra la propaganda a menors de les relacions “no tradicionals”.

“Crec que les orientacions sexuals són un assumpte privat a la vida de les persones. Cada individu ha de decidir per sí mateix. Però aquesta persona no ha de fer que els altres triïn el mateix -ser lesbiana o gai-. D’altra banda, la societat no hauria de pressionar els homosexuals a causa de la seva orientació. A Rússia la gent és normalment molt conservadora a l’hora d’acceptar l’homosexualitat dels que viuen al seu voltant. Els gais joves han d’amagar les seves preferències sexuals. D’altra forma, podrien ser atacats per “hooligans” o agredits per la gent. Això és trist.

Crec que la majoria dels meus amics comparteixen la meva opinió. Vivim a una gran ciutat, viatgem molt i entenem que hem de ser tolerants i respectuosos amb els altres -sense importar la seva religió, edat, nacionalitat o orientació sexual-. No obstant això, quan els homosexuals demostren els seus sentiments -petons íntims o abraçades- en espais molt molt oberts, no em sento còmoda, perquè això forma part de la vida privada.

A més a més, he escoltat la següent opinió: aquest problema no és massa important. La gent està prestant molta atenció al tema LGTB. Però a Rússia hi ha problemes socials més significatius com, per exemple, persones esperant durant molts anys a obtenir una plaça a la llar d’infants, etc.”

4xavier

Interview with Xavier Colás: El Mundo’s correspondent in Moscow

 

Xavier Colás és el corresponsal a Moscou de El Mundo , un dels diaris d’informació general més venuts a Espanya. Ocupa el lloc de treball des de gener del 2012. Abans d’això, també va viure a Sant Petersburg, on va arribar com estudiant.

Per què creus que l’homosexualitat no està tan acceptada a Rússia?

Crec que a Rússia hi ha una gran falta d’empatia, una societat civil molt dèbil, gairebé inexistent. A Espanya tampoc ens apassionaven els homosexuals fa 30 anys, però hi havia un cert respecte cap el que no s’entenia i amb el pas del temps s’ha escoltat aquesta comunitat fins arribar a sentir-nos orgullosos d’ella. Per Rússia és més difícil escoltar perquè està insegura per culpa de la crisi d’identitat. A més de tot això, és una societat molt tradicional en alguns àmbits (sense feminisme, ni ecologisme, ni associacionisme) tot i que molt liberal o oberta en altres (divorci, sexe, Internet). Existeix una mania aquí de vincular els gais amb la pedofília. Això complica el debat. [http://www.elmundo.es/elmundo/2013/06/11/internacional/1370958773.html]

Creus que aquesta intolerància està més relacionada amb la homofòbia o amb quelcom cultural?

Per part del Govern hi ha un rebuig vers els gais organitzats, no als que forniquen a l’ombra. El Kremlin no vol gais queixant-se, parlant en anglès amb els mitjans, reclamant visibilitat, espatllant el paisatge. Els russos, d’altra banda, són tradicionals i ho saben. Pensen de debò que els gais tenen un problema o que pervertiran la societat. No saben el que diuen. Però no saben perquè no escolten i perquè molts no en parlen. I molts no en parlen, i segueixen a l’ombra, per tot el que he expressat anteriorment. El problema no és tant que hi hagi prejudicis (n’hi van haver i n’hi han a totes parts) sinó que hi ha poca massa crítica que faci front a aquests prejudicis. I la desconfiança cap a l’exterior (Rússia es veu com un continent envoltat) complica que la solució vingui de fora.

Has presenciat alguna manifestació pro o contra els homosexuals? Quin ambient es respira?

Sí. L’ambient és tens i acudeix gent molt bruta a insultar. El més cridaner de Rússia és que hi hagi tan poca gent no gai disposada a posar-se al costat dels gais per protestar i defensar-los. Una cosa que la gent no sap és que molts ferits dels que s’informa són antigais. Els gais aquí sacsegen força, i quan els hi diuen “pedòfils” vuit vegades seguides des de l’altre costat de la plaça, creuen el cordó policial (pegant la policia) i s’encaren amb els antigais (pegant un o dos anitgais) i després tornen a la seva manifestació (empenyent dos policies). Una vegada vaig anar a una manifestació de gais i no va venir ningú. Només la policia i jo. És freqüent veure banderes gais a manifestacions de la oposició extraparlamentària. Tot i que els líders extraparlamentaris (i els parlamentaris ni t’explico) eludeixen treure’ls a la palestra. És com si li preguntes a Rubalcaba per la marihuana. Actualment les manifestacions gais estan prohibides. La llei “contra la propaganda gai entre menors” és un trampa. En realitat hi ha menors a totes bandes, així que un no pot manifestar si és gai ni sobre el llac Baikal a menys 40 graus a l’ hivern. Rússia ha cosit la boca als gais.

Creus que la situació pot millorar en el futur?

Sens dubte. Els gais guanyaran la batalla aquí igual que ho van fer a Espanya. Serà quelcom semblant al procés que es va viure als EUA els 60. Dur, però constant. La societat russa no funciona al dictat del Govern. Estan disposats a sofrir el Govern, però no el seguiran sempre.

Veus les noves generacions més tolerants?

No les veig més tolerants però si més receptives. Més fàcils de convèncer. Estan més a la intempèrie. I són menys obedients. Hi ha una diferència enorme entre Moscou/Sant Petersburg i la resta de Rússia. A les províncies la situació és complicada perquè els gais es veuen atacats impunement per bandes de disbauxats locals. A la capital la frustració és com col·lectiu, ja que en el pla personal els gais fan el que volen (en privat, és clar).

M’interessa especialment conèixer la teva percepció personal sobre el que està succeint.

Fa un any vaig estar parlant amb dues russes (amb xicot) a una festa. Els hi vaig treure el tema gai. Ambdues van evitar condemnar-los, però no va poder evitar emprar un to més pejoratiu. Tot eren frases tipus: “No, si jo no tinc res en contra d’ells, a mi no m’han fet res, ells són així i no poden canviar, no hem de fer-los mal”. Els compadien. Als pocs mesos es va repetir la festa. Va acudir un corresponsal gai, amic meu. No era gens lleig, i a sobre venia d’un país llatinoamericà, era molt simpàtic, parlava rus molt bé, quadrava als cercles de nois i noies, recordava el nom de totes i les feia una floreta a cadascuna. Portava amb ell el seu xicot, rus, un noi maco, més callat. Hi havia les mateixes dues noies. Van quedar completament encantades amb els dos, doncs ambdós estaven molt per sobre de la mitja de nois russos en moltes coses. Haurien volgut que el fruiter, que el seu cap, que el seu company de feina fossin com el meu amic. Per rematar, fa una setmana va haver-hi una altra festa. Va tornar a passar el mateix: una parella gai, espanyol i rus, ambdós entrenadors de gimnàs i ball. Simpàtics, arrasadors. Elles no es van separar d’ells dos, però aquesta vegada els van afegir a Facebook i volen convidar-los al seu aniversari: “Son genials! Què simpàtics!”. Ni rastre dels “pedòfils”. El discurs que els gais són uns bojos, porcs, pedòfils o pervertits és fàcil de mantenir si no els hi deixes mostrar-se tal com són. Però quant entren en escena, la farsa queda desmuntada, també a Rússia. I al caure la farsa que són una deixalla, cau la resta de la història. Com a heterosexual, mai m’havia acabat de fer el pes la “festa de l’orgull gai”. Orgull de què? Ser gai no té cap mèrit. Però a Rússia he aprés que, encara que no té cap mèrit, l’orgull és fonamental contra determinants assetjaments. En aquesta guerra homòfoba, el primer que perdran els russos seran les noies. Com ha passat amb aquestes dues. Elles van sempre per davant. Quan hagin perdut les noies, els homòfobs hauran perdut la guerra.

 

[crp]

Autor

J. Ignacio Urquijo Sánchez (Espanya)

Estudia / Treballa: Periodisme y Relacions Internacionals

Parla: espanyol, anglès i una mica d’alemany

Europa és… una barreja de cultures genials, de Shakespeare fins a Cervantes, des del monestir de Rila fins a un vesprejar en Roque Nublo.

Blog: www.ignaciourquijo.wordpress.com

Twitter: @nachourquijo

 

Il·lustracions

Andreea Mironiuc (Romania)

Il·lustradora autònoma, addicta a la xocolata, somiadora a totes hores.

Estudis: Disseny multimèdia i comunicació

Parla: Romanès, anglès, espanyol

Europa és… on és el meu cor

Portfoli: http://andreeamironiuc.com/

FB: https://www.facebook.com/andreeaillustration

Traducció

Clara Ramos (Espanya)

Estudia / Treballa: Traducció i Interpretació

Parla: espanyol, català, anglès i una mica d’alemany

Europa és… una gran barreja de cultures i llengües per descobrir i gaudir!

Twitter: @clararl8

Traductor

Miriam Vázquez (Espanya)

Estudis / Treballs: periodisme i ciències polítiques i de l’administració

Parla: castellà, català, anglès, una mica de francès i alemany

Europa és… un lloc únic on gent de diferents cultures, llengües i punts de vista conviuen

Twitter: @mirabroad

Author: ignacio

Share This Post On

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca