Les ferides obertes de Bòsnia-Herzegovina

Les conseqüències de la guerra a Bòsnia no han acabat: “la majoria dels joves bosnians volem marxar-nos”. L’Alma, l’Anela i en Srđan ens expliquen la realitat d’un país encara dividit. Els experts ens diuen què va passar.

Unos familiares entierran a su ser querido, identificado en julio de 2010, quince años después de que fuera asesinado en Srebrenica, Bosnia-Herzegovina (autor: Alfons Rodríguez)
Uns familiars enterren el seu ésser estimat, identificat el juny de 2010, quinze anys després que fos assassinat en Srebrenica, Bòsnia-Herzegovina (Autor: Alfons Rodríguez)

“Arribaven els fèretres de cent en cent. La nau sencera era un espai de mort i plor. Jo ho observava tot en silenci. Caminava lentament d’un lloc a l’altre, amb el cor en un puny. Vaig veure a la família plorar el seu ésser estimat, vaig aixecar la càmera i vaig fer diverses fotografies”.

Així explica l’escena que acompanya aquest reportatge l’Alfons Rodríguez, un fotoperiodista espanyol que ha cobert conflictes al Congo o l’Iraq per mitjans com Geo Magazine. En aquesta ocasió, en Rodríguez es trobava a Bòsnia-Herzegovina fotografiant el moment en el que unes persones enterraven a un membre de la seva família, quinze anys després que l’assassinessin a Srebrenica. La fotografia es va fer el 2010, però podria haver-se repetit aquest mateix any. Encara queden 2.000 víctimes que esperen una identificació i un enterrament.

Srebrenica és, en l’actualitat, una petita localitat situada a l’est de l’entitat de la República de Srpska. Aquesta entitat, de majoria sèrbia, és una de les dues regions que conformen l’estat de Bòsnia-Herzegovina. L’altra meitat es diu també federació de Bòsnia-Herzegovina i conviuen majoritàriament bosnians i bosniocroats. Bòsnia és, per tant, un Estat descentralitzat amb dues entitats polítiques i tres nacionalitats.

Abans de la guerra succeïda els anys 90 no hi havia entitats amb sigles ni territoris amb noms duplicats. Fins el 1992 Bòsnia-Herzegovina encara era una de les sis repúbliques que, sumades a dos territoris autònoms, formaven el conjunt de la República Federal Socialista de Iugoslàvia.

Els ciments que sostenien Iugoslàvia recauen en tres pilars: el mariscal Josip Broz “Tito” com cap d’Estat, la Lliga Comunista com eina de control polític i l’exèrcit federal com instrument de dissuasió davant distensions internes o ingerències externes. Després de la mort de Tito el 1980, la resta de pilars van anar caient com un castell de naips. El procés de desintegració va deixar cinc guerres entre 1991 i 2001. Kosovo, territori la independència del qual ha sigut reconeguda pels Estats Units o França però no per Espanya o Sèrbia, demostra que el procés encara no està tancat. Bòsnia-Herzegovina, amb un Estat paralitzat entre entitats polítiques, presidències rotatives i una taxa d’atur del 45 per cent, ho corrobora.

Què està passant?

FOTO 2: Vista panorámica de Sarajevo, en una foto reciente (autora: Alma Telibecirevic)
FOTO 2: Vista panoràmica de Sarajevo, a una foto recent (Autora: Alma Telibecirevic)

Acabada d’estrenar la primavera del 1991, Slobodan Milošević, president de Sèrbia, i Franjo Tudjman, el seu homòleg croat, es van reunir a una antiga casa de camp de Tito. Era una trobada secreta, ningú podia saber que estaven a punt de repartir-se un país que no era seu, Bòsnia-Herzegovina. L’excusa: entre els més de quatre milions d’habitants de Bòsnia, el 31,3 per cent eren serbobosnians i el 17,3 bosniocroats. La majoria, amb un 43,7 per cent, era d’origen musulmà, també coneguts com bosniacs. Cap govern occidental va semblar interessar-se per aquests plans.

Milošević va explicar als serbis repartits per Iugoslàvia que anhelava la gran Sèrbia. Aquell va ser el pretext que va emprar per mantenir-se en el poder. Tanmateix, tan aviat com va poder es va desentendre dels serbis de la Krajina, un territori a una zona croata. Milošević en realitat anhelava un gran Milošević. Tudjman buscava quelcom de semblant.

Amb Tito mort i els líders eslovens abandonant la Lliga Comunista, quasi no quedaven pilars que sostinguessin l’Estat iugoslau. És més, l’últim pilar, l’exèrcit federal, es va mostrar ineficient al primer conflicte amb Eslovènia. Aquest exèrcit, la cúpula del qual estava formada en la seva majoria per serbis, comptava en la seva base amb ciutadans de totes les nacionalitats iugoslaves, amb les conseqüències que això pot comportar a l’hora de mobilitzar els croats o eslovens contra els seus propis pobles. En un moment en el que la URSS llanguia i Iugoslàvia es trobava sense pilars cohesionadors, la majoria de líders polítics de les repúbliques iugoslaves van adoptar una estratègia senzilla: aferrar-se al nacionalisme per mantenir-se en el poder i incitar l’odi al veí per guanyar vots.

“Com en molts altres Estats amb una història tan prolífica, Iugoslàvia també tenia un passat en el que alguns grups – no sempre ètnics – s’havien enfrontat violentament. Per tant, era fàcil instrumentalitzar, per part dels polítics, certs sentiments de rebuig i fins i tot d’odi ètnic apel·lant el passat. D’aquesta forma podien mantenir el control polític de la seva república, regió, província… És a dir, van substituir una ideologia – en la que tots havien participat – que era el comunisme, per una altra ideologia – que és el nacionalisme – amb l’objectiu de perpetuar-se en el poder, basant la seva superioritat en mecanismes de majories i minories, molt arbitraris i amb poc contingut identitari”. Així explica la deriva dels anys 90 Maria José Pérez del Pozo, doctora en Ciències de la Informació i professora de Relacions Internacionals d’Europa Central i Oriental a la Universidad Complutense de Madrid.

“L’origen i la deriva fonamental de les guerres va ser político-ètnica més que no pas religiosa. Insisteixo: les velles elits comunistes es van perpetuar al poder a les diferents repúbliques emprant un nou discurs nacionalista. Aquell era l’objectiu. En el cas dels projectes estatals amb base ètica, com a Croàcia o Sèrbia, es va utilitzar el component ètnic per “territorialitzar” el conflicte i justificar la neteja ètnica”, determina Pérez del Pozo.

Les guerres van cobrir la pràctica totalitat de la dècada dels 90 i van esquitxar totes les repúbliques de l’antiga república federal socialista. Bòsnia, un dels països més pobres de la regió, es va emportar la pitjor part.

La guerra de Bòsnia-Herzegovina va ser un absolut embolic en el que els exèrcits de tres nacionalitats es van barrejar amb paramilitars, voluntaris d’extrema dreta, mujahidins, comunistes, grups mafiosos i, en última instància, l’OTAN. Si ha existit un infern a la terra als últims anys, aquell va ser Sarajevo, capital de Bòsnia, on els franctiradors sumaven més punts si a qui mataven era un nen.

En aquestes circumstàncies, l’11 de juliol de 1995 les tropes dirigides pel general serbocroat Ratko Mladić van entrar a Srebrenica, un enclavament que havia estat declarat per les Nacions Unides com “segur” i que es trobava sota la protecció de 400 cascos blaus holandesos. El seu estatus de zona segura va atraure a més de 60.000 civils que fugien del conflicte. En menys de deu dies les tropes de Mladić van assassinar a més de 8.000 persones en una operació de neteja ètnica.

La guerra va durar a Bòsnia una mica més de tres anys. Va terminar el 1995 provocant 100.000 víctimes (les xifres oscil·len entre 25.000 i 330.000, depenent de la font que es consulti). 1.8 milions de persones es van tornar desplaçades o refugiades.

La diplomàcia americana, després de diversos intents europeus, va aconseguir que les parts implicades firmessin a Dayton, als Estats Units, el final de la guerra a Bòsnia-Herzegovina. Laja Destremau, politòloga del King’s College de Londres i especialitzada en el conflicte bosnià, explica així els acords de Dayton: “van ser l’única solució possible per posar fi al bany de sang a Bòsnia. El sistema polític i l’Estat que va implantar és, tanmateix, completament inviable. Hi ha tres presidents (un serbi, un croat i un bosnià) que fan torns cada vuit mesos, fet que ha provocat òbviament un col·lapse polític. No és possible fer reformes. A més, això reforça els sentiments nacionalistes que ja estan de fet molt presents. El sistema està basat en una separació ètnica (els nens a les escoles estan dividits, l’aplicació de la llei no tracta a tots els ciutadans per igual… per exemple: només les persones que procedeixin d’una d’aquestes tres ètnies poden presentar-se a les eleccions). La paralització administrativa no fomenta que els polítics portin a terme reformes llargament esperades, com les constitucionals. Reformar la Constitució requeriria que aquests polítics renunciessin a una mica del seu poder. Per tant els acords de Dayton van ser necessaris en el seu moment i probablement van suposar l’única solució possible, però actualment són en part responsables de la paralització política en la que viu Bòsnia”.

“Tot i que les tensions poden sentir-se en algunes ocasions, seria molt estrany que ressorgís la violència”, prossegueix Destremau, “el futur de la regió està lligat a la Unió Europea i s’han realitzat molts progressos al país. No obstant, per arribar a la reconciliació plena es necessitaran dècades. La Unió Europea no pot demandar els bosnians que convisquin feliçment després del que va passar als 90. Haver aconseguit una situació estable ja és un primer pas.”

Hi ha aspectes que Dayton no va poder solucionar. “Es poden mencionar les tensions diàries entre comunitats. Per exemple, quasi no hi ha matrimonis mixtes entre diferents nacionalitats, fet que era molt comú abans de la guerra”, certifica Destremau, que recorda que “si la guerra és una continuació de la política per altres mitjans, l’oposat també és cert”.

Què va passar?

 

FOTO 3: Alma Telibecirevic (autor: Vanja Cerimagic)
Alma Telibecirevic (Autor: Vanja Cerimagic)

A Berlín, des de fa uns anys, és senzill trobar festes en les que es punxa música balcànica. No es tracta de folklore a l’ús, sinó de música electrònica. Els punxadiscos seleccionen “samplers” amb ritmes dels Balcans i els utilitzen per crear cançons sense fi que es ballen frenèticament i sempre en un in crescendo continu. Els joves alemanys, així com la resta de nacionalitats que poblen l’heterogeni Berlín, l’han acceptat com propi i ja no és estrany trobar festes dedicades en exclusiva a aquest tipus de música. Tampoc li és estrany a ningú que en ple centre de Berlín hi hagi una discoteca anomenada com la capital republicana de Srpska: Banja Luka.

Tanta influència balcànica pot deure’s a que durant els anys 90 Alemanya va ser el país que més esforç va fer a l’hora d’acollir refugiats de la guerra de Bòsnia. En total, 320.000 persones procedents d’aquest país van accedir a Alemanya fugint del conflicte. Molts d’ells, com l’Anela Alić, eren només uns nens: “Vaig néixer a Sarajevo i vaig viure allà fins que va començar la guerra. Justament en aquell moment la meva mare i jo, encara com un nadó, ens trobaven a Gorazde, la ciutat natal de la meva mare. Vam deixar Gorazde i ens vam mudar a Constança, a Alemanya”. Va estar vivint a Alemanya fins que va complir els set anys, moment en el que la seva família va decidir tornar a Sarajevo. Després de poc temps, van haver de canviar de nou de ciutat: “ni la meva mare ni el meu pare van ser capaços de trobar un treball a Sarajevo, així que la meva mare va decidir buscar a la seva ciutat natal. Ens vam traslladar juntes i després van venir el meu pare i el meu germà. Vaig viure a Gorazde durant vuit anys”.

A l’Anela encara l’esperaven alguns canvis més: “el meu segon any d’institut vaig sol·licitar entrar al centre “United World College” de Mostar, una població de Bòsnia-Herzegovina on vaig passar dos anys de la meva vida. Després de graduar-me vaig decidir marxar on la majoria dels meus amics estaven anant, els Estats Units. Mai ho havia pensat i no m’havia atret la idea, però les circumstàncies a Europa i altres qüestions escolars em van portar a viure a Maryland. Han passat ja tres anys des de que em vaig traslladar als Estats Units”.

L’Anela ara té 21 anys i es podria confondre amb qualsevol estudiant americana de la seva edat. Tot sembla feliçment normal a la seva vida fins que se li pregunta com li va afectar la guerra: “l’agressió a Bòsnia em va afectar doblement. Per una banda vaig haver de passar la major part de la meva infància a Alemanya, lluny de la meva família i del meu pare, que es va quedar a Sarajevo. Per altra banda, el meu avi va ser assassinat a Gorazde i jo mai vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo. Soc afortunada perquè no li va succeir res més a cap altra membre de la meva família”.

Tot i la distància i el fet que estudia art, l’Anela no s’ha despreocupat de les qüestions polítiques de la seva terra. “Com a filla de dos iugoslaus que mai van prestar atenció al nom o la religió de la gent, vaig ser educada dins una família antinacionalista. El meu pare i la meva mare van viure al mateix edifici juntament amb serbis, croats, jueus i musulmans. Vaig ser molt ingènua en pensar que el ressentiment havia desaparegut i que no existia. Quan vaig marxar a l’institut a Mostar i vaig viure amb nens que procedien de zones on només hi havia croats o serbis, em vaig adonar que l’ira existia. Mai entre els meus amics i jo, però podia veure la ràbia des de diferents angles. Segons em vaig fent gran puc veure multitud de persones dels tres grups que sempre estaran frustrades i enfadades. Qui no ho estaria? Cap de nosaltres viu bé; la República de Srpska, la Federació de Bòsnia i la zona croata vivien sota les mateixes dificultats. No hi ha treball, l’economia i l’agricultura estan sota unes circumstàncies terribles. A més a més, tenim tres presidents i ningú està satisfet amb això. La divisió a Bòsnia-Herzegovina en la República de Srpska i la Federació de Bòsnia demostra el ressentiment hi ha entre la població”.

L’Anela pensa que la divisió de Bòsnia en dos entitats polítiques “va ser l’única bona solució per ambdues parts el 1995”, però dubta de que sigui bona ara. “Està segregant-nos més i més. Els polítics serbobosnians i tota la resta són diferents en les dues parts. Els nens de la República de Srpska no tenen cap idea del que està succeint a la Federació, i viceversa. Tinc la sensació de que estem educant a les noves generacions en l’odi i la divisió”.

Srđan Beronja té 22 anys i procedeix del costat serbocroat de Bòsnia. Durant la seva infantesa va haver de traslladar-se amb la seva família diverses vegades dins de la regió per evitar la zona de conflicte, fins establir-se a Banja Luka, ciutat a la que va viure fins l’any 2010. Des de llavors es troba als Estats Units, estudiant Relacions Internacionals i Economia a la universitat de Brown. Srđan, que respon a les preguntes en un correcte castellà, coincideix amb l’Anela en l’actual ineficàcia de la divisió política del país: “penso que la solució de dividir Bòsnia en dos entitats polítiques va ser positiva en aquell moment, per parar el conflicte, però ara és una mica redundant, perquè fa el govern massa ineficient. Ara em sembla com un joc polític, que exacerba les divisions, en comptes d’intentar resoldre-les i treballar en estratègies econòmiques positives. El govern sempre ha utilitzat el nacionalisme i les divisions polítiques, de forma que les persones es concentren en allò i s’obliden dels fracassos econòmics constants que l’actual govern ha fet”.

Srđan també troba problemes en altres nivells: “desafortunadament, molts joves semblen nacionalistes avui en dia, sense realment entendre el perquè i sense bones raons, tot i que molts menys que abans. Això succeeix més sovint a les comunitats més petites, tancades. Gràcies als viatges, els esdeveniments mutus, Internet, el sentit comú i algunes escoles, com per exemple el “United World College” de Mostar, això està millorant”.

No obstant, l’experiència del “United World College” no predomina a Bòsnia. Com recorda l’Alma Telibecirevic, el normal és que hi hagi “dues escoles sota un mateix sostre”. Una part pels nens serbis i una altra pels croats i bosnians. Per l’Alma les conseqüències del conflicte “no estan per res tancades”. Bòsnia-Herzegovina, des del seu punt de vista, encara “està molt dividit i qualsevol ho pot notar en l’ambient”.

L’Alma tot just era una adolescent quan va començar la guerra. Va néixer a Sarajevo a l’any 1978 i recorda la ciutat de la seva infantesa com “una localitat molt hippy, plena de música i bon ambient. Jo era petita però me’n recordo dels Jocs Olímpics del 84 i tota aquella atmosfera”. La zona de la ciutat en la que ella vivia va ser ocupada i la seva família va haver de marxar-se, “així que vam deixar totes les nostres coses endarrere i ens vam convertir en refugiats. El meu pare va ser assassinat per un franctirador a finals del 1992. Jo tenia llavors 14 anys”.

L’Alma, artista i amb una llarga experiència organitzant festivals i projectes culturals, segueix enamorada de la ciutat: “Sarajevo és una de les ciutats més boniques del món. No és ni gran ni petita, té l’espai suficient per portar una vida decent. Hi ha una barreja de l’oest i l’est, de fet molta gent l’anomena “la Jerusalem europea”, ja que en un barri de 500 metres pots trobar temples ortodoxos, catòlics, jueus i musulmans. El menjar és genial i la gent és molt amigable”.

Tot i aquesta riquesa cultural, l’Alma senyala que “molta gent jove vol marxar”. La raó: “sembla que la situació a Bòsnia-Herzegovina mai no ha sigut pitjor… el percentatge de població que no té treball és altíssim. La Unió Europea ha dit que no estem fent cap progrés i estan tallant les ajudes. Ningú inverteix aquí. És un país enormement corrupte, molt dividit i, d’acord amb els estudis, hem caigut a l’últim lloc en desenvolupament econòmic d’Europa. La majoria dels joves bosnians volen marxar, inclosa jo, si hi veig l’oportunitat”.

L’Anela, per la seva part, només hi troba una solució: “la clau està en l’educació dels nostres fills, propulsar els valors morals i els aspectes positius, deixant de costat l’odi entre els diferents grups ètnics. El nostre país és molt jove i ha passat relativament poc temps des que la guerra ha acabat, pel qual és comprensible que hi hagi gent que encara estigui dolguda i no vulgui cooperar, per això necessitem treballar en el nostre futur i en les generacions que vindran”.

 

AGRAÏMENTS

Volia agrair a Alic Anela, Srđan Beronja, Emir Bihorac, Laja Destremau, Una Hajdari, Maria Hardt, Enesa Mahmic, Cristina Marí, Milena Nikolic, Nada Nwicka, María José Pérez, Alfons Rodríguez, Gervasio Sánchez, Xavier Servitja i Alma Telibecirevic per tenir la immensa amabilitat d’explicar-me la seva visió sobre els esdeveniments o per ajudar-me a posar-me en contacte amb les persones adequades. Algunes declaracions no han pogut ser incloses per raons d’espai i concisió; no obstant, sense la seva ajuda no hauria pogut aconseguir el que he intentat fer: un retrat de l’actual i complexa situació de la meravellosa Bòsnia-Herzegovina, així com un al·legat al sense sentit de la guerra.

 

[crp]

Autor

J. Ignacio Urquijo Sánchez (Espanya)

Estudis / Treballs: periodisme i relacions internacionals

Parla: espanyol, anglès i alemany

Europa és… una barreja increïble de cultures, des de Shakespeare a Cervantes, des del monestir de Rila fins la posta de sol a Roque Nublo

Blog: www.ignaciourquijo.wordpress.com

Twitter: @nachourquijo

Traductor

Miriam Vázquez (Espanya)

Estudis / Treballs: periodisme i ciències polítiques i de l’administració

Parla: castellà, català, anglès, una mica de francès i alemany

Europa és… un lloc únic on gent de diferents cultures, llengües i punts de vista conviuen

Twitter: @mirabroad

Author: maria

Share This Post On

Trackbacks/Pingbacks

  1. Reportaje ‘Las heridas abiertas de Bosnia’ (available in several languages) | José Ignacio Urquijo Sánchez - […] Catalán: ‘Les ferides obertes de Bòsnia-Herzegovina’ […]
  2. Meeting Halfway | José Ignacio Urquijo Sánchez - […] Catalán: ‘Les ferides obertes de Bòsnia-Herzegovina’ […]
  3. Reportaje multilingüe ‘Las heridas abiertas de Bosina-Herzegovina’ | José Ignacio Urquijo Sánchez - […] Catalán: ‘Les ferides obertes de Bòsnia-Herzegovina’ […]
  4. Les ferides obertes de Bòsnia-Herzegovin... - […] Les conseqüències de la guerra a Bòsnia no han acabat: “la majoria dels joves bosnians volem marxar-nos”. L'Alma, l'Anela…

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca