Somnis mexicans, realitat espanyola i èxits personals

Si camines per alguna ciutat espanyola escoltaràs diferents accents, molts d’ells de l’Amèrica Llatina. Però què porta (o portava) a joves de l’altre punta del món a comprar un bitllet d’avió, arribar a Espanya i canviar completament de vida?

Quan una cuinera va oferir a Miguel (30 anys, cuiner) un treball a Espanya el 2008 no s’ho va pensar dues vegades: “la veritat és que sempre em vaig sentir atret per Espanya i quan vaig arribar vaig voler conèixer tots els seus racons i aprendre la seva gastronomia”, comenta el jove mexicà de Monterrey.

Víctor (28 anys, artista) va venir a Espanya en dues ocasions, el 2007 i el 2009, abans d’assentar-se definitivament. “La segona vegada em vaig quedar per realitzar una sèrie de projectes artístics que tinc i que estic portant a terme amb un amic”, afirma mentre escriu un missatge al seu mòbil d’última generació.

La curiositat també va portar a Martín (27 anys, hostaler) a canviar de continent i començar la seva aventura europea. En el seu cas, uns amics espanyols que va conèixer a Mèxic li van parlar de la possibilitat d’estudiar un Màster d’Enginyeria allà i davant la inexistència de barreres lingüístiques va decidir matricular-se a la Universitat de Màlaga.

 

Tanmateix, les dificultats a les que s’han d’enfrontar aquests tres joves mexicans són ben diferents. Miguel, que porta anys treballant a diferents restaurants i s’ha especialitzat en gastronomia mexicana, és rotund quan parla de la situació dels immigrants sense papers a Espanya: “Ens enfrontem constantment a moltes traves i, per desgràcia, aquests problemes comencen als consolats dels nostres propis països”, afirma.

Segons un informe de la Comissió Europea (1) (CE) publicat el 3 de juny de 2013, Espanya és el segon país de l’àrea sense fronteres interiors Schengen (2), després d’Alemanya, on es va detectar una entrada d’immigrants il·legals més gran, amb 1.150 persones entre el 22 d’octubre i el 4 de novembre passat.

Creuar la frontera

Quan creuen la frontera la situació d’aquestes persones canvia radicalment i la indiferència provocada per la falta de documentació genera clares violacions dels drets humans. “Actualment ens enfrontem a no poder anar al metge si estem malalts, no poder llogar un pis ni tenir un contracte de mòbil. I per descomptat, dins l’àmbit laboral molta gent no vol pagar una sanció altíssima per donar-li un treball a un ‘sense papers’”.

La situació sanitària és especialment sagnant. Desprotegits, sense accés al sistema sanitari espanyol i embolicats en una troca legal que vulnera el dret a la salut. 873.000 immigrants en situació irregular s’enfronten a aquest desemparament legal des que l’Estat espanyol els ha retirat la targeta sanitària per l’aplicació del Reial Decret del Govern de l’1 de setembre de 2012. L’excusa oficial per part de l’Executiu del Partit Popular va ser “evitar el frau en l’obtenció de la targeta sanitària espanyola” però, tot i així, nombrosos ens estan denunciant la situació.

L’organització no governamental Amnistia Internacional és un d’ells. Fa uns mesos va presentar l’estudi “El laberint de l’exclusió sanitària” (3), on s’analitzen les dificultats que troben els immigrants a l’hora d’accedir a l’atenció sanitària dins les diferents comunitats autònomes.

“Espanya no pot escudar-se dins les seves disposicions o organitzacions territorials per incomplir les obligacions adquirides com a Estat amb el respecte als drets humans”, diu l’informe en relació a la freqüent vulneració del dret a la salut que recull la Constitució i que llegeix María Antonia Alcaide, coordinadora d’Amnistia Internacional a Màlaga.

La incertesa de ser repatriat

Per en Martín, “la incertesa de ser repatriat” és el major problema de ser un immigrant il·legal a Espanya. Ell reconeix que ha tingut sort, ja que mai s’ha trobat en una situació compromesa més enllà “d’algun control policial a l’estació d’autobusos quan el meu permís d’estudiant estava a pocs dies de caducar”, explica.

Fa un any, la Direcció General de la Policia va emetre una instrucció (4) en la que prohibia expressament als seus agents les batudes massives i indiscriminades d’immigrants en situació irregular a tota Espanya. Però aquestes actuacions policials s’han continuat produint fins el moment, tal i com ha constatat el Defensor del Poble, nombroses ONGs i col·lectius.

Entre ells es troben les Brigades Veïnals d’Observació de Drets Humans (5), ciutadans que s’uneixen per fer rondes pacífiques, vetllar pels drets dels immigrants il·legals i denunciar batudes racials realitzades per la policia. A la seva pàgina web, les brigades expliquen la seva funció: “Denunciem els controls de frontera que existeixen a tot l’estat espanyol: policies vigilant en punts estratègics i d’ús quotidià (estacions de metro, transbords, autobusos, places, locutoris i portes d’escola), assetjant, demanant papers i detenint a alguns veïns segons la seva aparença”.

De fet, per en Martín el seu moment més difícil ha sigut  tramitar els permisos per regularitzar la seva situació a Espanya, però finalment ha aconseguit la documentació que li permet legalment treballar al país. Tanmateix, no tots els immigrants tenen la mateixa sort que ell.

Segons fonts oficials de la Direcció General de la Policia recopilats pel Mecanisme Nacional de Prevenció de la Tortura, el Ministeri de l’Interior va realitzar durant el 2012 un total de 153 vols de repatriació d’immigrants a través de la Comissaria General d’Estrangeria i Fronteres i altres 13 en col·laboració amb l’Agència Europea de Control de les Fronteres Exteriors (FRTONTEX), amb els quals es va aconseguir l’expulsió de 3.251 estrangers (6).

“Les repatriacions em semblen innecessàries ara mateix. Crec que el millor seria permetre l’entrada a tot estranger ja sigui per treballar, obrir un negoci o viure” declara en Miguel, que pensa que sense un incentiu per part de les empreses alhora de generar llocs de treball l’Europa mediterrània no sortirà de la crisi que travessa des del 2008.

En Miguel va més enllà i fa un paral·lelisme de la situació amb la del seu país: “el més incomprensible, des del meu punt de vista, és que les grans empreses a l’Amèrica Llatina normalment són europees. Això, per descomptat, em sembla molt injust”.

Per la seva part, en Víctor avalua la situació actual i reflexiona sobre la importància de les expectatives individuals. “La majoria de les persones creuen que un país o sistema de govern els donarà la clau de l’èxit, ja sigui laboral o econòmic, i millorarà la seva qualitat de vida. En escoltar que aquest país està en crisi han comprat la idea que ja s’arribarà a aquest succés. El canvi de moneda del seu país a l’euro em sembla una bona opció per exemple. Però crec que també hi ha molta gent que sap que triomfar depèn de cada persona. Hem d’intentar viure en un país que emocionalment ens ajudi a assolir aquest èxit personal”.

 
[crp]

Autor

Ruth de Frutos (Espanya)

Estudis / Treballs: periodisme

Parla: espanyol, italià, anglès i una mica de portuguès

Europa és… el lloc on visc i intento conèixer millor cada dia

Twitter: @ruthdefrutos

Fotos

Nacho Mayorga

Traductor

Miriam Vázquez (Espanya)

Estudis / Treballs: periodisme i ciències polítiques i de l’administració

Parla: castellà, català, anglès, una mica de francès i alemany

Europa és… un lloc únic on gent de diferents cultures, llengües i punts de vista conviuen

Twitter: @mirabroad

 

Author: maria

Share This Post On

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php