Migrar és una lluita constant

Migrar és una lluita constant. La lluita sobre la que tracta aquesta història no va de les dificultats pràctiques que tothom hem d’afrontar a la nostra vida, sinó del problema d’intentar integrar-se dins una societat diferent. Aquest problema comporta que algunes persones siguin incapaces d’establir-se enlloc, ni tan sols al seu propi país. Antonis Christakos, un home grec de 75 anys, comparteix la seva història com immigrant amb mi. Quedo amb ell, tot oferint-li quelcom que ell gaudeix especialment: tsipouro, un brandi tradicional de polpa grec. Antonis sembla ple de pau i calma, preparat per respondre qualsevol pregunta però també encuriosit per saber de què va exactament l’entrevista. Així és com comença a compartir la seva història sense més dilació.

20130827 antonis 2

Antonis prové d’una família d’immigrants del sud del Peloponès. Des de petit ja sabia el que suposa deixar casa teva cercant un futur millor. El seu avi va anar als Estats Units com immigrant, “fins i tot abans que el terme immigració fos forjat”, diu.

La intenció d’Antonis d’abandonar Grècia no es va donar només als seus antecedents familiars. La situació sociopolítica d’aquell país després de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil que va sorgir immediatament després van causar una atmosfera sufocant que ell no va poder suportar, sent com era membre d’una família liberal, radical i profundament democràtica. A principis dels anys 60, quan Antonis estava a punt de deixar el país, es va establir un sistema estatal relacionat amb el certificat ethnikofrones. Aquest se suposava que havia de demostrar que el titular del certificat estava “entregat al seu país, l’estat i la llei”. Això va ser supervisat per la policia de seguretat com una manera de recollir informació sobre els seus ciutadans. Els grecs que desitgessin emigrar havien de sol·licitar-lo. I aquells que no disposessin del certificat havien de fer front a dificultats extremes alhora de trobar treball. Eren considerats de cara l’estat com perillosos i eren sospitosos de portar a terme activitats il·legals. Els Estats Units i Austràlia, destinacions populars d’immigrants llavors, demanaven un document oficial, com el certificat estatal, pels grecs que volguessin entrar al país. Alemanya, per la seva banda, necessitava ferventment més treballadors. Era l’època del miracle econòmic alemany, quan el país necessitava més mà d’obra. Antonis va anar a Alemanya als 21 anys, quan “Grècia estava quasi desitjant alliberar-se dels joves que, sent radicals, eren perillosos per la seva societat conservadora”.

Antonis es treu les ulleres i explica com va experimentar un xoc, com va pensar erròniament que “els diners inundarien els carreres”, com es va sentir com si fos “incapaç d’escoltar o parlar” en un país amb una llengua desconeguda, com va experimentar la soledat, com la resta d’immigrants grecs només van donar-li maldecaps i cap ajuda. Ell va anar a Alemanya amb la creença que ser grec allà era considerat especial, però en comptes d’això se’n va adonar instantàniament que “tot el que havia après era fals”.

Aquesta percepció equivocada de la seva nova vida es va estendre també a la socialització. Antonis era incapaç de comunicar-se i relacionar-se amb els del seu voltant. Es trobava sol a un país estranger on només tenia la seva feina com treballador no qualificat. “Em vaig sentir tan desemparat allà, sense poder parlar amb ningú, que la única solució que se’m va acudir va ser el suïcidi”, confessa. “Estava sol dempeus enmig la nit, enfront del Rin, mirant-lo, llest per saltar a l’aigua”.

La gent a Grècia diu que cada cosa dolenta porta alguna bona amb ella. Antonis va conèixer una parella d’alemanys aquella mateixa nit. Ells van ser qui el van ajudar a canviar de forma de vida, a socialitzar, a obrir-se a diferents punts de vista.

Antonis es va unir al SPD, el partit Social Demòcrata d’Alemanya, mentre Grècia era governada per una junta militar. Va participar dins sindicats i es va inscriure a un curs de sociologia, ja que va sentir que no podia continuar sent un treballador no qualificat, doncs aquest estil de vida no era per ell. Quan es va graduar, va trobar una feina de treballador social dins una organització dirigida per l’església evangelista. El seu deure era el d’educar immigrants sobre el xoc que suposa canviar de cultura .

La seva queixa més gran és que “Grècia no va ajudar mai els immigrants grecs a Alemanya”. Semblava que el país estava desitjant desfer-se d’aquesta gent, mentre que “als immigrants dels Estats Units se’ls oferia ajuda, ja que es trobaven massa lluny com per tornar fàcilment”. Les escoles gregues a l’Alemanya d’aleshores són un bon exemple d’aquest tipus de pràctica. Els estudiants, que eren fills d’immigrants grecs, no se’ls ensenyava en alemany, i en conseqüència eren incapaços d’integrar-se dins la societat. Al mateix temps, alguns immigrants grecs que es trobaven a Alemanya van decidir tornar a Grècia. Antonis, que era el responsable de preparar-los abans que tornessin, descriu els sentiments d’aquesta gent. Diu que “Grècia era per ells un món de fantasia. Era com el paradís. Però certament era un món fals.” Tots ells van haver d’afrontar un munt de processos burocràtics establerts per l’estat grec per tal de restablir-se al seu país natal. Al final, molts d’ells van haver de tornar a Alemanya una altra vegada, ja que els procediments necessaris eren massa durs, massa difícils i massa cars per ells. El govern grec va intentar simular que ells tornaven a Alemanya per voluntat pròpia, més que no pas per procediments injustos.

Antonis sent que és un grec perdut, “un home que ensenyava a d’altres sobre el xoc que suposa canviar de cultura i migrar, però que mai ha sigut capaç d’afrontar el dolor que causen aquestes coses”. Quan va tornar després de 30 anys a l’estranger, Antonis va intentar reconciliar la seva forma de vida a Alemanya amb la diferent realitat grega amb que va topar-se. Ell creu que avui en dia mana la superficialitat. Diu que no es pot comunicar a un nivell profund amb els grecs. Li pregunto si voldria marxar una altra vegada. Antonis em respon que no seria capaç de suportar l’hivern alemany, el cel gris de setembre a abril. Prefereix el sol i el cel grecs, però en el fons, també prefereix la seva Grècia – un lloc que li doni la benvinguda, que li faci sentir com a casa seva, fins i tot si estigués desitjant abandonar-la en cas que la situació política i les condicions de vida li forcessin a fer-ho.

20130827 antonis 1

La migració el va marcar. Antonis és un home amb una postura, actitud i aparença úniques. El seu discurs és el resultat de totes les cultures i gent que ha trobat al llarg dels anys. Una es sent complaguda a respectar-lo quan quedem. Els seus ulls criden el que tots al nostre voltant desitgen: simplement amor, llibertat i enteniment, no importa la nacionalitat. Però el que porta amb ell quan parla és el sentit del viatge, cultura i cosmopolitanisme. I a vegades, quan alguna cosa dolenta o lletja es presenta, desesperança, per totes les coses que ens fan mal, per tots els temps difícils als que hem de fer front.

[crp]

Autor

Anastasia Karouti (Grècia)

Estudis / Treballs: llengua anglesa i literatura, estudis de traducció / educadora, entrenadora, traductora, pintora

Parla: grec, anglès i romanès

Europa és… el meu niu, el meu punt de partida, el lloc on mostrar el meu potencial; l’Acròpolis i la llum divina de Transilvània

Blog: caramelisedfruits.tumblr.com

Traductor

Miriam Vázquez (Espanya)

Estudis / Treballs: periodisme i ciències polítiques i de l’administració

Parla: castellà, català, anglès, una mica de francès i alemany

Europa és… un lloc únic on gent de diferents cultures, llengües i punts de vista conviuen

Twitter: @mirabroad

Author: maria

Share This Post On

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php