Gesú és la seva única llar. Centenars d’immigrants vénen a Brussel·les cercant una millor vida. Aquí es troba el punt on comencen i, en molts casos, on romandran.
Gesú es troba a pocs minuts en metro de l’edifici del parlament europeu a Brussel·les. Les portes del discret edifici només atrauen l’atenció per una petita senyal i molts grafits al seu voltant. Els colors revesteixen les portes i parets, i els passadissos estan plens de cristalls trencats. Aquestes pintades són una de les poques maneres de realització d’alguns. L’edifici, que està en condicions desastroses, serveix com asil a moltes persones. Algunes vegades es troben sense aigua, altres sense electricitat. Gesú, considerant les seves condicions de vida, és l’única llar que es poden permetre.
“Parles eslovac?” un jove robust em somriu i em dóna la mà. “Em dic Paul, et presentaré la meva família. Estaran feliços d’escoltar la seva llengua nativa”, afegeix i crida els altres familiars d’un pis proper. L’Eva, mare de diversos nens, em fa una tímida ullada al principi, però quan escolta “Dobrý deň” després de molt temps, somriu. “Em vingut aquí cercant una vida millor”, explica el seu marit, i ens invita a un cafè. A casa seva.
Vaig venir a Gesú com a participant d’un seminari de fotografia organitzat per l’European Youth Press. El meu company i jo vam arribar a Gesú per cobrir el tema de la migració. La família de l’Eva viu a un “pis” de dos habitacions. Els nens joves intercanvien aigua per cafè a un petit cubell al mig del no res. “Vam deixar Eslovàquia, la nostra casa va ser demolida. Què més podíem fer? Ara vivim gràcies a les coses que trobem als contenidors d’escombreries”, explica la cap de família. Quan li pregunto sobre el seu treball, ella només agita les mans. “Estem aprenent francès, però ningú ens contractarà. Ja sigui aquí o a Eslovàquia, som negres a tot arreu”, diu sense emoció.
Hi ha molts eslovacs rutens a Gesú. I, com ens ha explicat la voluntària Sara, també hi són a altres centres d’immigrants de Brussel·les. Tots ells abandonen les seves llars en contra de la seva voluntat i busquen la felicitat en altres indrets perquè “és millor a l’oest”. Però a l’oest la situació és la mateixa. Nens immigrants estudien i van a l’escola, però els locals acostumen a escandalitzar-se quan s’atreveixen a jugar als patis d’esbarjo comunitaris.
Gesú és la llar de moltes persones. Per rutens eslovacs i romanesos, immigrants del Marroc, artistes, ocupes i molts altres. De fet, jo no en sé res de Gesú. Vaig passar un dia allà, però mentre miro les fotografies m’estic enredortant lentament del que aquesta visita a l’asil ha significat per mi. Només vaig conèixer una família allà, només vaig veure Gesú des d’una petita finestra. Vaig veure nens, perseguint-se els uns als altres per tot arreu, fent un pati d’esbarjo a partir de piles d’escombreries. Tots ells estudien als bancs del carrer i corren amb els amics, a una casa de l’arbre o xutant una pilota. Riuen tot i tenir fang rere les orelles. “Què més es pot fer quan no tenim cap altre cosa?”, em pregunta l’Eva.
[crp]
Comentaris recents